Un expat confós arriba a Sant Cugat amb gana i bones intencions. A les quatre busca un restaurant… però tot és tancat. Aprèn ràpid: aquí es dina entre la una i les tres. I el sopar? Després de les vuit!

Vol comprar pa i diu “Hola!”. Li responen “Bon dia!”. Tot és en català: al forn, al metge, a l’escola.
Un dia va anar al CAP… però era tancat. Sort que l’endemà l’hi va acompanyar una amiga.

Somriu, diu “gràcies” amb accent estrany… i li responen en castellà, amb paciència.

Ara dina d’hora, aprèn català i ja no s’espanta quan algú li fa dos petons. Encara es confon… però cada dia se sent una mica més com a casa.

Michaela

Quan érem joves, el meu germà i jo ens havíem de despertar cada dia molt d’hora. Nosaltres vivíem amb els nostres pares en una casa gran, amb un jardí interior tancat.

Per al meu germà era molt difícil llevar-se. Cada matí, la meva mare cridava des del seu llit el nom del meu germà perquè es llevés: “Àlex, Àlex!”.

A casa nostra, també teníem un gos. Un dia, aleshores, va entrar un lloro a casa I va començar a viure al jardí interior i, va començar a dir: “Àlex, Àlex!”.

Un dia, vam sortir a passejar. En tornar a casa, vam veure algunes plomes a les escales i ens vam adonar del que havia passat. El gos havia aprofitat l’ocasió i havia matat aquell lloro.

Dalvarez