Un 28 de juliol de l’any 2023 vaig aasistir amb la meba germana gran, i amb el seu marit i sogres de la meva germana, a la desfilada de la meba bella patria que solen fer-ho al centro de la meva Ciutat a Celebrar la independència del Perú Hi havia molts llocs de menjar , i ens asseiem a dinar .el Típic plat (ceviche)I no gaire lluny, d’aquell lloc que estàvem, hi havia un home amb un sorollós altaveu que oferia els seus productes L’home deia : ( Cridava )”Si mireu que us donem “, ” aquí tenim ” ,”que li podem donar “, Aquest joc de llençols, ! vaig mirar! , només per 60 sols , que dic 60 , ara 50 , només en dóna’m 30 i és seu em va dir que si jo ho volia La veritat l’home podria divertir o fins i tot arribar a fastiguejar.

Nenita

Desperto cada matí amb el buit com a company fidel, esmorzant solitud en silenci. La ment em xiuxiueja la promesa buida d’intentar alguna cosa nova. Els meus passos lents arrosseguen el pes d’una ànima cansada, em recullo el cabell descurat abans d’enfrontar el reflex indiferent al mirall. Els deures de la vida m’aclaparen, una llista interminable de responsabilitats m’envolten com a ombres. Sense rumb clar, apunto les necessitats i els anhels que podrien tornar-me la llum. Els llavis corben un somriure artificial, i passo els dies compartint una imatge falsa a les xarxes socials. I en tornar al llit, la tristesa m’abraça amb el mantell fred, recordant la lluita en aquesta dansa eterna de la malenconia.

Paola Granville

Vaig arribar engabiat, lluny de les fruites, de la calor constant i dels depredadors. Sense parlar la seva llengua, em trobo aquí. Un nou començament, sempre engabiat per la meva bellesa, empresonat a un amor que no triava. Cada dia desitjava sortir d’aquí, cantar fortament i volar a algun lloc que no fos aquesta presó. No m’importava trobar-me amb nous enemics, ja que, al capdavall, vaig ser jo qui vaig decidir ser capturat i marxar d’aquella selva tan perillosa com ufanosa. Un dia van deixar oberta la porta i vaig sortir al sol. Sorprenentment, una ràfega verda em va ennuvolar els ulls i el so familiar d’aquelles palmeres desconegudes em va indicar que podia tenir una segona llar aquí.

Iemuy Chiribiquete

Em vaig despertar al matí, el sol trencava amb confiança les persianes. Des de la finestra, vaig veure bonic flors de glicina. Els brots de roses vermelles a l’olla em van recordar que la festa de Sant Jordi s’acosta aviat i la meva ànima se sentia calenta. Els ocells xiulaven, i el cel era blau amb núvols lleugers i airejats. Em vaig adonar que els meus somnis s’havien fet realitat i visc a la millor ciutat del món. Sant Cugat és el meu gran amor per sempre. També m’agraden molt les festes catalanes, que fa sis anys que les celebro. Tinc moltes ganes d’aprendre a ballar sardanes i interpretar-les a la plaça propera al monestir. Definitivament ho faré.

Gaga

Una dona gran troba una carta que va escriure de jove, i només llegint-la, rejoveneix per un dia.

Evelin

Em trobava dormint quan un so ensordidor em va desvetllar per complet. Em vaig llevar del llit d’un salt, atordida i espantada. Vaig baixar a la cuina, el so era més llunyà, però encara se sentia. Semblava una sirena. Vaig anar al saló a mirar per la finestra, tot semblava tranquil. Llavors vaig pensar en els nens, vaig pujar correntsa l’habitació. Tot i que allà el so era més fort, els nens dormien profundament. Vaig començar a acostar-me cap al so. Quan em vaig trobaral llindar de la porta de la meva habitació, el so esva apagar sobtadament. Allà es trobava el meu marit, amb el mòbil a la mà, que em va dir “la propera vegada apaga´l abans de començar a córrer per la casa”.

Lupita

El Deute
El cotxe de Clara va morir sota un sol implacable. Quan va veure’ls apropar-se—tres homes amb roba encara mullada de mar, els peus coberts de sorra—va estrènyer les claus.
—No us apropeu—va advertir.
El més gran va alçar les mans:
—Només volem ajudar.
—No confio en vosaltres.
Van treballar en silenci: van empènyer el cotxe, connectar cables. El motor va tossir i va arrencar. Clara va buscar diners, però el més jove va negar amb el cap:
—No cal.
En allunyar-se, un d’ells va mirar enrere:
—Tant de bo algun dia valguem més que la vostra por.
Clara va sentir el pes d’aquestes paraules mentre la pols s’empassava les seves figures. Les monedes a la seva mà cremaven com culpa.

Pinela

Va baixar del bosc quan la neu ho va cobrir tot. No va atacar ni fugir. Només avançar, amb la fam als ulls.
Els cérvols el van cridar assassí. Els ocells van alçar el vol. Els senglars li van mostrar les urpes: «No hauries d’haver vingut».
Els homes el van acorralar a la plaça. L’observaren, esperant que es llancés. Però ell només els va mirar. No va abaixar el cap. Va caminar deixant petjades vermelles a la neu. La gent es va ajuntar amb forques i pals.
Llavors, ell va alçar el musell i va udolar. No fou un udol solitari, sinó una crida esgarrifosa, plena de fam i ràbia.
I des del bosc, dels turons, de les ombres, la nit es va omplir de dents.
Aquella nit, la seva ramada va menjar.

Pinela

Alguna vegada havia sentit que escriure era semblant a cuinar, un havia de tenir una vaga idea de quin volia que fos el resultat però no fer-se gaires il·lusions que el producte fos exacte. En el procés podia cremar-se, o quedar molt salat, o simplement que la reacció no fos homogènia; el que a alguns els entusiasmaria, d’altres ho podien trobar horrible.
Em vaig posar fil a l’agulla, vaig pensar en un tema que m’inspirés en aquell moment, vaig obrir un nou document a l’ordinador, em vaig asseure recta i vaig respirar profundament. Vaig recolzar les mans al teclat, a punt per atrapar la inspiració, quan, de sobte, em va atacar una gana urgent inajornable que em va obligar a deixar-ho tot per a un altre moment.

Lucrecia Rius i Taulet

El Francisco va néixer amb el cor al revés, una lluita escrita abans de començar. Amb només cinc dies de vida, els metges el van operar, amb les mans fermes i l’esperança delicada. El que va passar després va ser un miracle: ni una complicació, ni un retrocés.En un temps rècord, el petit heroi ja somreia des del bressol, mentre tot el sanatori en parlava. “És com si no li hagués passat res”, deien els metges, encara incrèduls.Avui, amb tres anys, corre, riu i abraça la vida amb un cor que batega fort, més fort que mai. Francisco, el nen que va desafiar el destí, segueix sent un superheroi sense capa, però amb un cor de tità.

La mare del petit heroi