Clap, clap, clap…Les meves petjades pels carrers adormits sota la llum somorta. Un vent humit udola per les cantonades i buida la ciutat, només m’he creuat amb un gos passejant un home. La silueta imponent del Monestir sota la lluna i la plaça deserta fan venir basarda. Un quiquiriquic potent reverbera sinistre per les velles pedres. No m’ho puc creure, el gall del penell? La llegenda diu que només cantarà quan un assassí rondi pel monestir. Ai, ai! No veig ningú… Potser el gall ha mirat més enllà, el món ha crescut des del seu últim crit, i mala gent n’hi ha molta. Arrenco a córrer… Vells fantasmes esperen la seva carn, feta de llum de lluna i de por.

FARIGOLA

Sona el telèfon, tornen a amenaçar amb fer-me fora de casa.
Maleït el dia que vaig decidir llogar a preu d’or a Sant Cugat, hauria d’haver donat un ronyó i part de l’altre per ser propietari d’una hipoteca en aquesta ciutat que ja no em puc permetre.
He demanat una audiència a l’alcalde, em respon molt amablement la seva secretària que em dóna cita en 3 mesos. Crec que ja m’hauran fet fora.
Massa tard per mi, que he pagat religiosament el lloguer durant massa anys. Adéu Sant Cugat, no vull marxar però sembla que no tinc altre remei.
Quina frustració això de que et facin fora de casa i alhora t’expulsin de la teva ciutat. Adéu Sant Cugat…

Un veí qualsevol