La Laia sempre que mirava els ocells sentia com enveja.
Des de la finestra de la seva habitació, somiava que les seves mans es convertien en ales, i que amb aquestes ales podia volar molt lluny.
Per molt que ho intentava no aconseguia volar, enfilant-se als arbres, als mobles… però sí que aconseguia sentir el vent a la cara. Això ja era un petit miracle per ella, però en volia més.
Cada vegada que aterrava sobre el terra li donava forces per tornar-ho a intentar. Tenia clar una cosa, ella volia volar.
Es pot volar de moltes maneres, va pensar, amb les històries dels llibres, amb avions, amb la música, amb els somnis. I així ho va fer. Va volar!

Daniela Nin

A través de la finestra veia caure la pluja, persistent però desitjada.

Per fi s’havia decidit a posar ordre en aquelles caixes i arxius personals plens de retalls d’articles, fotos, escrits, cartes i un munt de documents que formaven part de la crònica de la seva vida, tot allò, d’alguna manera, era part de la seva biografia, de la seva experiència, de la seva saviesa.

La pluja seguia musicant aquella tarda, a voltes suaument, a voltes amb esma.

Li feia il·lusió i hauria desitjat que els seus nets, un dia, encuriosits per aquelles caixes, esfullessin la veritat de qui havia estat l’avi.

Que bona és la pluja si no fa mal, pensà.

Josechu Letón

Tenia la mirada perduda a l’horitzó i el pensament posat en els darrers anys.
Va girar el cap per observar de nou aquella construcció tan ben acabada, d’estil nòrdic, amb grans vidres que deixen veure espais ben amplis. Una sòlida casa, per una sòlida economia.
Reprèn el camí, donant l’esquena a la casa.
Marxa arrossegant maleta i màrfega. I mordisquejant un entrepà fred amb el pa com una goma:
-Sort que avui fa bon dia – va dir-se en veu alta-
Retornen al seu cap, records de moments viscuts rere els vidres que contemplava.

Badabadoc23

L’aigua glaçada.
Un fil de llum que, decidit, la travessa i es desfà entre els còdols amuntegats.

Un sabater passeja lleuger.
On és el temps?

A les pedres les llepa l’aigua que corre i corre, desfermada.
Ella voraç. Elles voluptuoses, impossibles.

A mi m’acarona el sol. Se m’escola pels descosits.
I de cop, al pit hi caben totes les coses boniques que es filtren pels sentits, per la pell.

Xiu-xiu, crec-crec, el frec de les fulles.
Xiu-xiu, crec-crec, em sembla que ballen.

Salt d’aigua clara de panxa ben plena.
Atapeïda de dies i cames que juguen.
Es gronxen.
Afamades, després s’enreden quan ningú les veu.

Cardener, la pell vermella i el cos elèctric.

Ballugueta

Arribà el dia en què el Martí la va telefonar. Amb la veu trencada li va dir que la Mare havia mort. La Tònia hagués desitjat abraçar-lo, pronunciar l’acostumat “t’acompanyo en el sentiment” no era suficient. Els missatges són freds, va pensar, però no es va poder reprimir:”Són moments molt durs, el “mai més” colpeja el cervell com pluja persistent. Sembla que estem preparats, però quan arriba el comiat se’ns encongeix l’ànima i ens retrobem amb un cor d’infant que esdevé pura sensibilitat; és la Mare, la vida està farcida de vivències amb ella i saps que romandrà sempre en la teva memòria i en el teu cor, …”El batec d’un cor ben vermell hi va posar el punt final.

Ushi

La pluja cau sobre l’Estany de La Guinardera. Cada gota forma un cercle a l’aigua, efímer i perfecte. Cada cercle, un record. En Quim, des de la bora, els mira i recorda.
Un cercle: un petó sota els porxos del carrer major.Un altre: el cafè a la plaça de l’Estació.Un més: una nit mirant el cel des del Turó de Can Mates.
Quan el temporal arrenca, desapareixen el cercles i entén que alguns records, com l’aigua de pluja a l’estany, es dilueixen però no es perden.
S’aixeca i decideix què alguns cercles mereixen una oportunitat per seguir creixent.

Nin64

La princesa es va llevar amb gana. Molta gana. Em menjaré el monstre, es va dir. Tum Tum Tum Obre la porta bruixot, necessito dels teus serveis. Porta cap aquí la pastilla d’anar a dormir. I la noia enfilà camí cap a l’aiguamoll. Tota decidida, fent-ne via. Però relliscà, va caure i ella mateixa la pòssima es va empassar. I el drac la va aixafar.Va plorar i una llàgrima la va esquitxar. La policia ja venia. La princesa ninja va despertar i a tots se’ls va menjar.

Toni Escuat

Aquell mirall sempre havia estat penjat al rebedor de la Judit. Era antic, de marc semblant al coure, amb els acabats gastats i arremolinats al voltant del réflex i la Judit tenia un costum peculiar: abans de sortir de casa, sempre donava dos petits cops al vidre, com un ritual de bona sort.No recordava quan ni per què havia començat a fer-ho.Aquell fred matí de desembre es va mirar al mirall amb les claus a la mà i l’abric posat. Es va somriure abans de picar-hi suaument, però en girar-se, se li va eriçar la pell ja que des del mirall, sense cap dubte, van sonar dos petits cops en resposta.

Emekuromingi

Una dona em mira amb ulls rodons i aquosos. Té el cap bonyegut, el coll llarg i prim i un cos curt i gros, estrafet. Al seu voltant una colla de criatures capgrosses i camacurtes, grallen com si fossin corbs. Es fosc i ple de gent que riu amb grans riallades de foll. Són lletjos i geperuts, o alts com un sant pau i esllanguits. Em marejo. La teva mà dins la meva, m’estires i correm fins que l’aire del matí ens copeja. L’avió ve rasant!Hem anat al Tibidabo, no hi havia tornat des de que era nena. T’has entestat a entrar a la Casa dels Miralls, i mira que a mi aquestes coses no em fan cap gràcia…

ESPIGOL

El sol s’alça a poc a poc, com si li fes recança fer fóra la nit. L’anuncia un cor d’ocells, alleujats per la matinada de totes les pors amagades dins les ombres. El aire és fi i l’astre continua el seu ascens amb un festival de rojos, taronges i grocs que omplen el cel. La ciutat mandreja i la remor de moltes petites vides que desperten omple els carrers.Pel damunt aquesta remor, un bramul insistent i enutjós. M’he passat la nit al balcó i ni aquí deixo de sentir els teus roncs de bestia ferotge. No puc més, t’estimo però vull dormir alguna nit. Et deixo amor, no és culpa teva, desitjo que trobis una sorda que et faci feliç.

ROMANI