Fa anys vaig conèixer una oreneta que estimava el so de les rialles. Viatjava de país en país buscant la primavera i, quan plovia, s’aixoplugava on les gotes caient sonaven com petits picarols mentre que, si el vent bufava, s’amagava on l’aire s’omplia d’unes rialletes divertides. Només li faltava escoltar riure el sol! Fins que un dia assolellat el va sentir riure al jardí d’una casa! Una noieta ballava i reia tot mirant el sol. L’oreneta en un tres i no res es va capbussar en el cabell arrissat i rebel de la nena per fer-s’hi el niu. Així van compartir alegrement l’estiu fins a la tardor, quan l’oreneta va marxar. Des d’aleshores miro el sol primaveral rient i esperant-la.

Solarya

M’agraden molt les frases fetes, perquè les poden demostrar el caràcter de la nació.A més les frases fetes ens ajuden a entendre la riquesa del text, en el qual de vegades és difícil de posar-hi paraules.Quan vaig sentir per primera vegada la frase “Néixer amb una flor al cul”, em va agradar moltíssim.Sense excessiva modèstia diré que em va molt bé. A través de la vida he conegut gent bona, inclòs un professor de llengua catalana que encén, dona suport i dona l’oportunitat de sentir tota la gamma de sentiments des del fracàs fins a un resultat molt esperat.Doncs, sí, sembla que vaig néixer amb una flor al cul.

Bonica

Vaig girar el cap enrere i allà estava, el meu millor amic dels últims deu anys. M’acabava d’acomiadar d’ell. El seu visatge abatut em compungí. Però havia de seguir al vigilant. Les meves cames tremolenques travessaven lentament aquell passadís inacabable. En arribar al final, el vigilant m’obrí una porta plena de barrots. Em punyia la inseguretat i el neguit. Volia cranquejar, però sabia que no podia, havia arribat el meu moment. En travessar la porta, un raig de llum em va cegar. Els meus peus notaven la calor del sol. Feia moltíssim que no pisaven paviment. Desconcertat per no sentir-me feliç, notava que la meva ànima s’havia quedat allà dintre, lliure del meu cos.

Susy Art

Estimada,t’escric aquestes ratlles de pressa, perquè ja arriben. Segur que comprendràs que no em puc quedar, m’afusellarien. No et dic cap a on marxo, per si de cas troben aquesta carta. De fet, potser seria millor que la cremessis. Només vull que sàpigues que t’estimo i que no renuncio a trobar-nos de nou, sigui on sigui. T’ho dic de debò: dubto que hi hagi gaire gent que hagi estat tan feliç com ho hem estat nosaltres. Agafa les forces del nostre petit per continuar endavant, amb l’esperança de retrobar-nos algun dia.Sempre teu,FranciscoPins del Vallès,25 de gener de 1939.

Flanagan

Inhalo i tanco els ulls, sento l’escalfor dels primers dies de primavera.
Exhalo i en obrir-los et veig dormint al meu costat, com més t’agrada: fet una bola amb la cua caragolada sobre teu.
Inhalo: en la meva foscor sento la pau dels últims minuts amb tu.
Exhalo i ja no hi ets. Déu mil papallones s’emporten la teva ànima; i aquí queda, només, el sol i el teu record.

Anit Riu

Lluís caminava pels carrers del casc antic de Sant Cugat, quan de sobte una aroma va envair el seu olfacte i va estimular tots els seus sentits. No ho podia definir exactament, però la imatge d’arbres amb fruites i flors va venir a la seva ment. Va seguir aquest perfum fins a arribar al lloc del seu origen: una pastisseria tradicional. La finestra de l’obrador estava mig oberta i d’allà sortia aquesta sensació meravellosa. Va entrar a la botiga i va veure un munt de pastes de full amb fruites fresques. Els colors van entrar pels seus ulls, les seves papil·les gustatives es van activar i el plaer anticipat va fer tremolar el seu cos sencer fins i tot abans d’assaborir-les.

Louis Aragon

Els arbres es tenyeixen de rosa, l’aire porta el record d’un sabó antic, i, de sobte, em retrobo pedalejant amb tu entre camps florits. Un neguit dolç, ansiós per les teves rondalles. «Una altra, àvia, una altra!», cridava. A vegades, emergien records d’un passat difícil, històries en suspens, com fulles al vent. Quantes preguntes sense resposta!
Enyoro les teves mans rugoses, escorça de saviesa, acariciant el meu cos febrós. El teu somriure tranquil·litzador, escampall de les meves inseguretats. L’aroma tendra de les teves abraçades, un jardí perdut.
Les tardes de confidències amb les teves amigues, plomes de gallina, mongetes tendres. Primaveres infinites, marcades pel cant dels grills, perseguint papallones.
Ara, silenci i memòria.
Cada margarida em murmura el teu nom.

La libèl·lula atrafegada

Vaig néixer d’un bloc de marbre, entre cops de martell, mirant cap el Mediterrani. Érem molts en aquest turó. La nostra pell blanca lluïa com l’escuma del mar sota el sol d’estiu. Ens respectaven, ens preguntaven, ens temien i ens lloaven. La civilització avançava. Però aviat s’oblidà el propòsit. D’una espurna brotà el foc. Un alarit anuncià la guerra. La ciutat s’ensorrà i la pols ens cobrí. L’humanitat es perdé per sempre. Milers d’anys caiguts com una pluja d’estels. El món ha canviat. Destrucció, reconstrucció, adaptació, crisis, revolució, destrucció, reconstrucció… Home, natura i màquina s’han difuminat en aquest progrés vertiginós. El meu cos deteriorat, una atracció turística, record del passat llunyà. Fins quan? A l’horitzó, el mar m’observa compassiu.

N. del Pou

L’aire entra per la finestra i t’acarona el rostre. El gruixut llibre que tens a les mans et transporta fins un oasi al bell mig del desert. Després d’una llarga jornada a camell, et molesta tot el cos. El dolor i la set queden esmorteïts per la fredor de l’aigua que envolta el teu cos nu. L’aigua s’endú la pols que enfosquia la teva pell.
S’acosten uns núvols negres, amenaçadors. El dia s’enfosqueix i has d’alçar la vista. Les paraules es dissolen i veus els barrots de la cel·la. Recordes que ets a la presó. Recordes que els vas matar a sang freda. Encens el llum i tornes a la lectura. A l’oasi. A la llibertat.

HYPNOS

Uns crits el desperten de la becaina. Han entrat al mas. El busquen. La seva dona crida amb la veu trencada que no hi és, ha fugit. Amb el cor desbocat s’amaga al forat excavat rere el quadre de l’avi. S’arrauleix a la foscor, tremolós. Incapaç de bellugar un dit per por a ser descobert. Els crits arriben a l’habitació. Ho regiren tot i claven la baioneta al quadre de l’avi, que sagna. Sent com la punta li travessa el pit. Sang als pulmons i a la boca. Mor a l’acte, a la foscor.
La veu del terapeuta el torna a la sala, amarat de suor. La foscor ja no li fa por. Pertanyia a una altra vida.

HYPNOS