Arribà el dia en què el Martí la va telefonar. Amb la veu trencada li va dir que la Mare havia mort. La Tònia hagués desitjat abraçar-lo, pronunciar l’acostumat “t’acompanyo en el sentiment” no era suficient. Els missatges són freds, va pensar, però no es va poder reprimir:”Són moments molt durs, el “mai més” colpeja el cervell com pluja persistent. Sembla que estem preparats, però quan arriba el comiat se’ns encongeix l’ànima i ens retrobem amb un cor d’infant que esdevé pura sensibilitat; és la Mare, la vida està farcida de vivències amb ella i saps que romandrà sempre en la teva memòria i en el teu cor, …”El batec d’un cor ben vermell hi va posar el punt final.

Ushi

La pluja cau sobre l’Estany de La Guinardera. Cada gota forma un cercle a l’aigua, efímer i perfecte. Cada cercle, un record. En Quim, des de la bora, els mira i recorda.
Un cercle: un petó sota els porxos del carrer major.Un altre: el cafè a la plaça de l’Estació.Un més: una nit mirant el cel des del Turó de Can Mates.
Quan el temporal arrenca, desapareixen el cercles i entén que alguns records, com l’aigua de pluja a l’estany, es dilueixen però no es perden.
S’aixeca i decideix què alguns cercles mereixen una oportunitat per seguir creixent.

Nin64

La princesa es va llevar amb gana. Molta gana. Em menjaré el monstre, es va dir. Tum Tum Tum Obre la porta bruixot, necessito dels teus serveis. Porta cap aquí la pastilla d’anar a dormir. I la noia enfilà camí cap a l’aiguamoll. Tota decidida, fent-ne via. Però relliscà, va caure i ella mateixa la pòssima es va empassar. I el drac la va aixafar.Va plorar i una llàgrima la va esquitxar. La policia ja venia. La princesa ninja va despertar i a tots se’ls va menjar.

Toni Escuat

Aquell mirall sempre havia estat penjat al rebedor de la Judit. Era antic, de marc semblant al coure, amb els acabats gastats i arremolinats al voltant del réflex i la Judit tenia un costum peculiar: abans de sortir de casa, sempre donava dos petits cops al vidre, com un ritual de bona sort.No recordava quan ni per què havia començat a fer-ho.Aquell fred matí de desembre es va mirar al mirall amb les claus a la mà i l’abric posat. Es va somriure abans de picar-hi suaument, però en girar-se, se li va eriçar la pell ja que des del mirall, sense cap dubte, van sonar dos petits cops en resposta.

Emekuromingi

Una dona em mira amb ulls rodons i aquosos. Té el cap bonyegut, el coll llarg i prim i un cos curt i gros, estrafet. Al seu voltant una colla de criatures capgrosses i camacurtes, grallen com si fossin corbs. Es fosc i ple de gent que riu amb grans riallades de foll. Són lletjos i geperuts, o alts com un sant pau i esllanguits. Em marejo. La teva mà dins la meva, m’estires i correm fins que l’aire del matí ens copeja. L’avió ve rasant!Hem anat al Tibidabo, no hi havia tornat des de que era nena. T’has entestat a entrar a la Casa dels Miralls, i mira que a mi aquestes coses no em fan cap gràcia…

ESPIGOL

El sol s’alça a poc a poc, com si li fes recança fer fóra la nit. L’anuncia un cor d’ocells, alleujats per la matinada de totes les pors amagades dins les ombres. El aire és fi i l’astre continua el seu ascens amb un festival de rojos, taronges i grocs que omplen el cel. La ciutat mandreja i la remor de moltes petites vides que desperten omple els carrers.Pel damunt aquesta remor, un bramul insistent i enutjós. M’he passat la nit al balcó i ni aquí deixo de sentir els teus roncs de bestia ferotge. No puc més, t’estimo però vull dormir alguna nit. Et deixo amor, no és culpa teva, desitjo que trobis una sorda que et faci feliç.

ROMANI

Clap, clap, clap…Les meves petjades pels carrers adormits sota la llum somorta. Un vent humit udola per les cantonades i buida la ciutat, només m’he creuat amb un gos passejant un home. La silueta imponent del Monestir sota la lluna i la plaça deserta fan venir basarda. Un quiquiriquic potent reverbera sinistre per les velles pedres. No m’ho puc creure, el gall del penell? La llegenda diu que només cantarà quan un assassí rondi pel monestir. Ai, ai! No veig ningú… Potser el gall ha mirat més enllà, el món ha crescut des del seu últim crit, i mala gent n’hi ha molta. Arrenco a córrer… Vells fantasmes esperen la seva carn, feta de llum de lluna i de por.

FARIGOLA

Sona el telèfon, tornen a amenaçar amb fer-me fora de casa.
Maleït el dia que vaig decidir llogar a preu d’or a Sant Cugat, hauria d’haver donat un ronyó i part de l’altre per ser propietari d’una hipoteca en aquesta ciutat que ja no em puc permetre.
He demanat una audiència a l’alcalde, em respon molt amablement la seva secretària que em dóna cita en 3 mesos. Crec que ja m’hauran fet fora.
Massa tard per mi, que he pagat religiosament el lloguer durant massa anys. Adéu Sant Cugat, no vull marxar però sembla que no tinc altre remei.
Quina frustració això de que et facin fora de casa i alhora t’expulsin de la teva ciutat. Adéu Sant Cugat…

Un veí qualsevol