Germanes, afanyeu-vos! Si muntem ara damunt del llevant travessarem la serralada. Així, ben prenyades d’aigua, ànim i a la feina! I malgrat els humans, que són uns inconscients, que no paren de fumejar i reescalfar-nos les vores fins que ens deixen com un tel, per desprès queixar-se de nosaltres: que si no omplim els seus pantans, que si els fem tancar les aixetes… Sort en tenen del molt que ens agrada quan el sol ens treu del mar amb el seu bes de foc, i ens enlaira fins al cel en remolins de gasa blanca. Del que gaudim cavalcant la rosa dels vents fins derramar-nos damunt del món. De l’aventura emocionant de nedar per rius i torrenteres fins capbussar-nos al mar… Què n’és de bonic! Gràcies a nosaltres i la nostra dèria, tothom menja i viu, per això miren al cel esperant-nos. Ah, i per sant Jordi, fins i tot els hi fem florir un munt de roses perquè l’amor ompli de color i perfum la primavera. Ja podrien ser més agraïts.

NÚVOL