-Corre! Corre! – Sentia a cada passa que donava – No t’aturis! – escoltava a mida que anava avançant.

Em vaig refugiar en un edifici ja en runes.

No entenia res; només tenia set anys.

Van passar els segons, els minuts…el meu cap va mirar a través de la minúscula finestra que encara romania en peu.

No vaig veure ningú.

Vaig seure mentre jugava amb els cordills de les sabates empolsades, ansiós per tornar a veure la mare.

Vaig escoltar un so tronador, que eriçava els cabells, i em vaig posar les mans, gèlides, a les orelles. Una espessa polseguera emanava de l’edifici contigu.

A l’instant, s’escoltà els gemecs de la gent.

No entenia res. Es va fer la foscor.

LUCRECIA PIMIENTA