Es planta davant la porta, agafa aire i, en expirar, baixa la maneta i obre l’entrada al santuari. Una dolça olor a tabac i a paper s’escapoleix. La Maria retorna al passat. Encara el veu: El cabell blanc, el posat seriós, elegant amb la pipa a la boca i un llibre a les mans. I aquells ulls tan blaus que en el darrer any, havien canviat la calidesa i l’afecte, per la fredor del gel. Apuja la persiana i el sol il.lumina la cambra que es mostra com sempre; llibres per totes bandes, un escriptori, una cadira, una butaca amb un llum de peu al costat i cendrers arreu. La Maria fa dos mesos que és vídua i ha retirat tot el que quedava d’ell. Només li manca la cambra, guardiana d’una de tantes històries que mai coneixerem.
I, potser, de la seva ànima.

Van Pelt

A la sabana tot passa lentament, sota el sol de justícia la vida no pot córrer massa. Allà vivíem tranquils, tota la família junta. Sempre menjàvem plegats i fèiem llargues migdiades sota l’ombra de les acàcies. Els petits no es cansaven mai de jugar i empipar-nos. Recordo quan sortíem a caçar. Era meravellós veure aquells animals al mig de les planúries o a les fonts d’aigua que tots compartíem.

De sobte, un crit llunyà em torna al present:

─senyora, vigili que la nena no s’apropi tant a la tanca dels lleons!

Tot d’una el meu record s’ha esvaït. Me n’adono que el terra crema, m’aixeco i m’estiro amb mandra. M’apropo a llepar els meus cadells que dormen l’un sobre l’altre i marxo a jeure a l’ombra del mur de la gàbia.

Cronoppio

Vuit trenta d’un matí qualsevol al metro. X entra a la parada Universitat i encén el mòbil. Tot llegint fils de Twitter s’encamina cap a l’andana. Milers de peus marxen en estampida en la mateixa direcció. Milers de parells d’ulls miren per sobre de les mascaretes. Del vestíbul prové una melodia. X passa per davant de qui està tocant. Tot i reconèixer la bona qualitat de la interpretació, pensa que és absurd que algú es posi a allà a primera hora del matí, quan tothom es dirigeix –en mode automàtic– cap a la feina. Llença a l’intèrpret unes monedes, sense aixecar la vista. El tren entra a l’andana. En deu minuts és a Sagrada Família. A l’ascensor que el puja a l’oficina, a punt de tancar el mòbil llegeix a Twitter: “Avui, entre 8 i 10 del matí Anne Sophie Mutter al metro de Barcelona per gentilesa de l’Orquestra Simfònica de Frankfurt”.

Dafne Patroklou

Vuit del matí, el dia és fosc però els ocells omplen de color la grisor. Un cop més em faig l’esmorzar de sempre sense esperar cap sorpresa, avui dia 23 d’Abril. Pero..uiii, timbre. El veí de baix amb un ram de flors? Ohh, què maco! Tantes estones compartides, is love in the air? avui se’m declararà? M’abraça, i de cop i volta, peto a la galta, moro. Començo a tremolar, decideixo llençar-me, peto va. La situació, el meu somni real. Un home s’ha enamorat de mi i el millor de tot, sent jo mateixa sense maquillatge, xandall i sabatilles d’anar per casa. Però què més vull? Morint d’amor cada segon mentre m’abraça asseguts al sofà. No puc demanar res més. Feliç dia de Sant Jordi. 

Dreamer

• Vull!
• Segur?
• No ho sé, sempre he pensat que sí.
• Això ens passa a tots.
• Voler?
• No, pensar-ho però no tenir-ho tant clar.
• Doncs, què fem?
• Res.
• Si home!, hem de fer quelcom!
• Vull dir que realment no fem res.
• Tens raó. Però volem!
• Segur?

Un de tants

Amb els ulls encara clucs, emergeixo del món dels somnis, d’una realitat
paral·lela. Els obro amb gran esforç. Per les escletxes de llum de la persiana
calculo l’hora. És hora de llevar-se i submergir-se en el món real. Estrenar una
nova vida, com diu el meu cervell babau, començar de zero, i jo me’l crec.
Quan em miro al mirall no veig que soc un dia més vella. Quan obro el balcó
m’inunda l’esperança. Avui pot ser diferent, segueix amb la cantarella el meu
cervell esperançat. Però jo enceto les rutines, com ahir, com demà, sense
deixar lloc pels canvis, que em fan por. El matí avança i amb ell la
desesperança. Saber el que passarà en cada moment és el que ens fa més
vells.

Cándida Nogués