Estança

Es planta davant la porta, agafa aire i, en expirar, baixa la maneta i obre l’entrada al santuari. Una dolça olor a tabac i a paper s’escapoleix. La Maria retorna al passat. Encara el veu: El cabell blanc, el posat seriós, elegant amb la pipa a la boca i un llibre a les mans. I aquells ulls tan blaus que en el darrer any, havien canviat la calidesa i l’afecte, per la fredor del gel. Apuja la persiana i el sol il.lumina la cambra que es mostra com sempre; llibres per totes bandes, un escriptori, una cadira, una butaca amb un llum de peu al costat i cendrers arreu. La Maria fa dos mesos que és vídua i ha retirat tot el que quedava d’ell. Només li manca la cambra, guardiana d’una de tantes històries que mai coneixerem.
I, potser, de la seva ànima.

Van Pelt

Camino hacia Torre Negra en Collserola

Tras acabar el concierto entramos en las fosas del Claustro sigilosamente.
Habíamos leído que por un túnel allí se llegaba a La Torre Negra. Conmigo iba Domènec Miquel, “la biblia de Sant Cugat.” Él no respaldaba esta tesis, no obstante, era feliz de entrar de noche. Quedamos quietos al bajar, la inmovilidad era un precio mínimo a los nervios. De pie, en la entrada estaba el Abad Biure, quien sonriendo nos dijo: -Esta entrada solo está abierta para vosotros, otros no podrían ni siquiera pretenderlo. El hijo de Berenguer de Saltells os llevará hasta La Torre Negra, lean los caracteres en latín de las paredes. Domènec al andar susurró: – ¡No puede ser!, Biure fue asesinado por Saltells la navidad de 1350. El conocimiento de este lugar tiene más argumentos reales que este diálogo que es la fachada de un sueño, o un deseo… ¡Despierta!… Fin de la hipnosis.

Arkolano

Jo tenia una casa a l’Àfrica

A la sabana tot passa lentament, sota el sol de justícia la vida no pot córrer massa. Allà vivíem tranquils, tota la família junta. Sempre menjàvem plegats i fèiem llargues migdiades sota l’ombra de les acàcies. Els petits no es cansaven mai de jugar i empipar-nos. Recordo quan sortíem a caçar. Era meravellós veure aquells animals al mig de les planúries o a les fonts d’aigua que tots compartíem.

De sobte, un crit llunyà em torna al present:


─senyora, vigili que la nena no s’apropi tant a la tanca dels lleons!


Tot d’una el meu record s’ha esvaït. Me n’adono que el terra crema, m’aixeco i m’estiro amb mandra. M’apropo a llepar els meus cadells que dormen l’un sobre l’altre i marxo a jeure a l’ombra del mur de la gàbia.

Cronoppio

Música al metro

Vuit trenta d’un matí qualsevol al metro. X entra a la parada Universitat i encén el mòbil. Tot llegint fils de Twitter s’encamina cap a l’andana. Milers de peus marxen en estampida en la mateixa direcció. Milers de parells d’ulls miren per sobre de les mascaretes. Del vestíbul prové una melodia. X passa per davant de qui està tocant. Tot i reconèixer la bona qualitat de la interpretació, pensa que és absurd que algú es posi a allà a primera hora del matí, quan tothom es dirigeix –en mode automàtic– cap a la feina. Llença a l’intèrpret unes monedes, sense aixecar la vista. El tren entra a l’andana. En deu minuts és a Sagrada Família. A l’ascensor que el puja a l’oficina, a punt de tancar el mòbil llegeix a Twitter: “Avui, entre 8 i 10 del matí Anne Sophie Mutter al metro de Barcelona per gentilesa de l’Orquestra Simfònica de Frankfurt”.

Dafne Patroklou

I si…

Jo no era normal. Sí, això he dit: no normal. Per què? Doncs molt simple,
alguna vegada t’has imaginat salvant el món? La meva vida era bastant més
complexa. No he salvat a la Terra d’una nau d’aliens o d’un pallasso assassí,
però si que us heu salvat a tots vosaltres; jo, pel contrari sobrevolo les vostres cases, assegurant-me de que no hi hagi perill. Ara ve la pregunta de l’any: per què no em pots veure. Apa! Doncs això es culpa teva. Has alguna vegada mirat cap a dalt? Has pensat en mirar el cel? I si ho fessis? T’has preguntat en deixar de mirar el terra i aixecar la mirada per somiar, per ser un nen i gaudir de la teva infància? Si no, jo t’ho dic: I si paressis? El món passa com un bòlid, aprofita-ho ara que pots. Perquè tots som estranys, tots som diferents.

Ikara

La llegenda de la fada Morgana

Un dia hi va haver un rei que va ofendre la fada protectora del seu reialme, la fada Morgana, maltractant els habitants del seu regne.
La fada Morgana va decidir que calia imposar un càstig al rei perquè aprengués que no tenia el dret de menysprear els seus súbdits, i per això utilitzà un conjur per a mantenir el rei levitant durant tres dies i tres nits.
Des d’aquell dia cada cop que aquesta fada veu que els humans no s’estan
respectant entre si mateixos o no estan respectant la natura els recorda el seu poder creant ciutats fantasma al mar o fent levitar els vaixells.

Aurora

Sant Jordi vermell

Vuit del matí, el dia és fosc però els ocells omplen de color la grisor. Un cop més em faig l’esmorzar de sempre sense esperar cap sorpresa, avui dia 23 d’Abril. Pero..uiii, timbre. El veí de baix amb un ram de flors? Ohh, què maco! Tantes estones compartides, is love in the air? avui se’m declararà? M’abraça, i de cop i volta, peto a la galta, moro. Començo a tremolar, decideixo llençar-me, peto va. La situació, el meu somni real. Un home s’ha enamorat de mi i el millor de tot, sent jo mateixa sense maquillatge, xandall i sabatilles d’anar per casa. Però què més vull? Morint d’amor cada segon mentre m’abraça asseguts al sofà. No puc demanar res més. Feliç dia de Sant Jordi. 

Dreamer

Íntima voluntat

  • Vull!
  • Segur?
  • No ho sé, sempre he pensat que sí.
  • Això ens passa a tots.
  • Voler?
  • No, pensar-ho però no tenir-ho tant clar.
  • Doncs, què fem?
  • Res.
  • Si home!, hem de fer quelcom!
  • Vull dir que realment no fem res.
  • Tens raó. Però volem!
  • Segur?

Un de tants

Un matí qualsevol

Amb els ulls encara clucs, emergeixo del món dels somnis, d’una realitat
paral·lela. Els obro amb gran esforç. Per les escletxes de llum de la persiana
calculo l’hora. És hora de llevar-se i submergir-se en el món real. Estrenar una
nova vida, com diu el meu cervell babau, començar de zero, i jo me’l crec.
Quan em miro al mirall no veig que soc un dia més vella. Quan obro el balcó
m’inunda l’esperança. Avui pot ser diferent, segueix amb la cantarella el meu
cervell esperançat. Però jo enceto les rutines, com ahir, com demà, sense
deixar lloc pels canvis, que em fan por. El matí avança i amb ell la
desesperança. Saber el que passarà en cada moment és el que ens fa més
vells.

Cándida Nogués