Jo estava allí, sense poder agafar la mà de la mare ni el braç del pare.Totalment sol. Encara recordo els diumenges passats a casa veient pel.lícules i menjant crispetes. Però no, ara tan sols hi podia veure les bombes i el foc que s’apropava cap a mí.
Em feien mal els ulls de tant plorar. La terra es trencava, hi havia soroll, tirs, pedres de foc, coses que mai no hagués imaginat veure. Era sens dubte, la fi de tot plegat. Una catàstrofe que no acabava mai.
La gent passava corrents, aterrits. Passaven tan de pressa que no veien que jo era allí, al bell mig de la tragedia. De sobte, vaig notar una mà que agafava la meva i em tibava suaument. Vaig escoltar unes noies que deien:- Vine amb nosaltres, vine…Però jo tan sols volia retrobar els rostres dels pares. Recordo que vaig restar immòbil fins que em van refugiar en la seva .abraçada.

Pseudònim: A.B.