Estava el meu pare esperant al rebedor de casa esperant que entres per la porta per que pugues veure al que havia estat treballant durant un llarg període de temps .Em vaig apropar i li vaig donar el sobre ,en aquell  moment em va dir si em podia asseure ,una vegada assegut em va donar una gran curiositat en que podia estar pensant. I al cap de dos minuts va aixecar el cap i amb va dir  que havia millorat una mica del darrer trimestre però que tampoc havia aspirat al que amb vaig proposar  , llavors es va aixecar i amb va donar un peto a la galta i  em va dir que segueixi per aquell camí.

Com m’agrada viatjar amb tren! Pujo, m’assec ,agafo el llibre que sempre porto  a la bossa i començo a llegir.  Però malauradament no  sóc capaç de llegir-ne  més de tres planes seguides i això que ho intento ,no em feu dir ni com ni per què ,és distreure’m un moment mirant per la finestra i  zas! el meu cap comença a barrinar … La història que llegia  s’esvaeix i els meus pensaments comencen a aflorar. Són trenta minuts que donen per molt, per fer bons propòsits, per organitzar la resta del dia, per pensar en què faré el cap de setmana, fins i tot tinc temps de somiar, de somiar  en  aquells països que m’agradaria visitar,  de somiar en quin tipus em convertiré, en quant bé faré…Bip,bip,bip Propera estació Sant Cugat.

Torno a la realitat, torno a tocar de peus a terra, he de baixar.

El somiatruites

La nit ja estava força avançada, segurament les 2 de la matinada. Jo estava amb l’Èric, acabàvem de sortir del metge. L’hi havien dit que es prengués un ibuprofè degut a l’intens dolor que patia a la cama. La caiguda havia sigut gairebé mortal, però per sort, el cop l’havia rebut a l’extremitat ja mencionada deixant-lo “tocat” d’aquesta part. El doctor ja havia comentat que no havia sigut res, només el susto inicial i que en unes setmanes ja estaria recuperat per tornar a la pista.

– Quina ràbia xato, em perdré el campionat nacional d’esquí només per aquesta tonteria -va protestar enèrgicament l’Eric-.

-Una tonteria amb la que si haguessin sigut 50 centímetres més amunt, t’haguera deixat sec -vaig aclarir jo corregint-lo.

Estàvem ja arribant a l’alçada del semàfor, disposats a travessar, quan un cotxe, prenent malament un revolt, ens va caure al damunt.

Em vaig despertar al cap de mitja hora, no sentía el braç esquerre. El conductor i el meu amic havien mort. Patia forts dolors al cap, però vaig tenir temps de trucar pel mòbil. Si no hagués sigut per ell no hauria sortit viu.

El periodista.

-Anava en Joan per la vorera del carrer quan de sobte un cotxe va col·lisionar amb una

farola. Tots els vianants van córrer a ajudar-lo. Semblava que el conductor havia mort,

però per sort, entre la gent hi havia un metge que l´hi va detectar pols. Ràpidament van

trucar a una ambulància i se´l van emportar cap a l´hospital i gràcies a Déu només va ser

un disgust. Ens va donar la benvinguda. Estava amb la seva familia a l´habitació i tot content,

ens va agrair el que vem fer per ell.

PSEUDÒNIM: Pitas

Al bell mig de la carretera, hi ha un gat i una formiga, el gat està jugant a atrapar a aquesta i s’ho està passant molt bé, mentres que, per la formiga està sent un infern. El gat s’està divertint molt perquè no deixa que la formiga escapi posant-li les seves potes quan aquesta ho intenta.Després de molta diversió per el felí i molt patiment per l’insecte, arriba un cotxe amb més velocitat de la adequada  i la formiga se salva de miracle .El gat no ha tingut tanta sort.

Pseudònim: Andrés Niporesas

Estava perdut en un bosc i no coneixia el camí a casa. Per una senda hi havia una llunyana llum, i com era l’únic camí, vaig anar per aquest.

Havia caminat uns minuts i la llum estava molt a prop però de sobte el arbres van començar a doblegar-se i van tancar el meu camí. Es va obrir un camí a la meva dreta i vaig començar a caminar per aquell camí. Després d’uns minuts va aparèixer una llunyana llum que s’apropava ràpidament, vaig apropar-me als arbres i em vaig ocultar a un forat a sota de les arrels. Van aparèixer uns peus i una espassa plena de sang i els meus pulmons es van aturar. 

L’home em va agafar per la samarreta i de sobte la meva mare va picar a la porta i vaig obrir els meus ulls.

Pseudònim: NPP14

Vam arribar a l’estadi una mica tard així que vaig anar rapidíssim al vestuari. Quan vaig sortir la meva mare m’esperava amb el meu dorsal. M’ho vaig posar i vaig anar corren a la pista, on estaven els concursants. Hem vaig posar a calentar i desprès a estirar. Un temps més tard hem vaig posar a les marques per sortir. Va sonar la pistola i l’estadi va començar a cridar. De cop i volta estàvem tots corren per guanyar el trofeu. Anava primer empatat amb un altre que al acabar la corba va disminuir el ritme de manera que anava primer. Estava tot feliç  i quan vaig travessar la línea del final hem vaig posar a saltar d’emoció. Va ser un dels millors dies de la meva vida.

Pseudònim: Arishmela

 El meu germà em va despertar. Va obrir la finestra perquè així no pugues fer el gandul com cada dia i tot seguit em vaig aixecar. Em vaig dutxar i ben vestit vaig baixar a esmorzar. La mare em va dir: -felicitats santi!- i després va arribar el torn dels meus germans que em felicitaven un a un. Vaig esmorzar molt ràpid. Potser perquè tenia ganes de que el meu germà em dones el regal que tant m’havia amagat durant dos setmanes. Era una lampara per posar al meu racó, però amb una foto d’ell i jo de petits. Em van vindre tot de records increïbles i molt intensos. Al cap d’una estona de sobretaula, em vaig aixecar, vaig agafar diners i vaig marxar. Havia quedat amb en Martí i després amb els meus amics, que m’havien preparat quelcom. Jo ignorava que podia ser. M’havien preparat un dinar. El menú era ous i patates fregides, el meu preferit. Acabat el dinar van portar el pastis. Vaig bufar les espelmes i durant els 2 segons que la habitació estava fosca se’m va escapar una intensa llàgrima que ningú va notar. Era de gratitud i esperança a la vegada, de que el desig que havia demanat, es complís algun dia

Pseudònim: FECRI

Ja estava disfressat, pintat i era al meu lloc. Estava preparat per fer el meu paper com actor a la gran obra de teatre del col·legi.

Sentia els nervis: tenia la pell de gallina, no parava de tremolar, no podia estar quiet i les mil persones que hi havia en el públic em confirmaven de que allò era real. Començà l’obra i jo encara estava nerviós, però em tranquil·litzava la idea de que tots els que actuaven en l’obra estaven com jo. Finalment, és el meu torn per actuar ja no hi ha marxa enrere. Al sortir al escenari veig a mil persones mirant-me, fent-me fotos, saludant-me però jo estic centrat en fer bé la meva actuació.

Al final de l’obra ens van aplaudir a tots els actors espero que no fos només per educació!

PSEUDÒNIM— Calamitat

Estava allà, buscant una sortida, però sense trobar-ne una. Amb l’aire fred de la nit i la poca roba que portava estava segur que agafaria un refredat. Potser portava dos hores o més buscant-los, però sense trobar els meus amics, i començava a tenir molta por. No hauria de ser tant difícil, perquè la casa era gran i de tres pisos, abandonada, amb jardí i era molt gran, però no tant com per estar buscant durant un parell d’hores. Però em vaig fixar que en una cantonada, allà apartat, hi havia una casa petita feta, crec, per guardar les eines. Hi havia un cadenat, molt vell, que es podia trencar fàcilment. Quan el vaig trencar, la porta es va obrir i allà estaven. Estic segur que havia sigut el millor amagatall que havia vist mai. I, és clar, vaig haver de tornar a ser el que enxampava al joc de fet i amagat.

PSEUDÒNIM: Màikol Almar