Ja estava disfressat, pintat i era al meu lloc. Estava preparat per fer el meu paper com actor a la gran obra de teatre del col·legi.

Sentia els nervis: tenia la pell de gallina, no parava de tremolar, no podia estar quiet i les mil persones que hi havia en el públic em confirmaven de que allò era real. Començà l’obra i jo encara estava nerviós, però em tranquil·litzava la idea de que tots els que actuaven en l’obra estaven com jo. Finalment, és el meu torn per actuar ja no hi ha marxa enrere. Al sortir al escenari veig a mil persones mirant-me, fent-me fotos, saludant-me però jo estic centrat en fer bé la meva actuació.

Al final de l’obra ens van aplaudir a tots els actors espero que no fos només per educació!

PSEUDÒNIM— Calamitat

Estava allà, buscant una sortida, però sense trobar-ne una. Amb l’aire fred de la nit i la poca roba que portava estava segur que agafaria un refredat. Potser portava dos hores o més buscant-los, però sense trobar els meus amics, i començava a tenir molta por. No hauria de ser tant difícil, perquè la casa era gran i de tres pisos, abandonada, amb jardí i era molt gran, però no tant com per estar buscant durant un parell d’hores. Però em vaig fixar que en una cantonada, allà apartat, hi havia una casa petita feta, crec, per guardar les eines. Hi havia un cadenat, molt vell, que es podia trencar fàcilment. Quan el vaig trencar, la porta es va obrir i allà estaven. Estic segur que havia sigut el millor amagatall que havia vist mai. I, és clar, vaig haver de tornar a ser el que enxampava al joc de fet i amagat.

PSEUDÒNIM: Màikol Almar

Després de escoltar bordats de llops al bosc, vam anar allà on vam trovar uns gossos que eren els que feien els bordants de llops .Després d’aixó vam portar-los a un refugi d’animals.

PSEUDÒNIM: Gaster

Des de que el primer motor havia deixat de funcionar l’avio no havia parat de baixar i nomes podia veure kilòmetres de mar per tots els cantons per la estreta finestreta de l’avio nomes veia aigua. Semblava que tindríem que fer un amaratge tot i que teòricament havíem de estar a prop de la costa catalana jo no veia res que m’ho confirmes i els intents de la tripulació per calmar als passatgers eren en va. Ens van demanar que tanquéssim les finestretes i que ens poséssim en la posició adequada per rebre l’impacta. Jo pensava en la meva família que per primera vegada no estava amb mi en un viatja en avio i pensava en els somnis que no havia aconseguit assolir i que mai aconseguiria. I com si fos un miracle el aeroport va aparèixer entre els núvols i vam aterrar. Vaig veure que tenia una segona oportunitat per complir els meu somni.

 PSEUDÒNIM: Casimiro

Vaig sortir del col·legi emocionat. Había acabat el curs i vam sortir tots cridan donant-nos  de mans a l’esquena i pensan de cap al estiu. Com era l’ultim dia d’escola ens vam dirigir cap a la gelatería a agafar alguna cosa de brenar. Cuan vam arribar al lloc sagrat vaig estavellar la meva cara contra el vidre que protegía el valuos tresor ple de infinitat de colors i sabors de tots els tipus imaginables. La severa mirada del gelater contaba les meves monedes amb gran minuciositat sense perdre de vista les altres bèsties que esperaven amb impaciència el seu torn per obtenir el preciosíssim gelat. Cuan vaig poder reclamar-lo em van donar el gelat més luminós i temptador que havía vist  mai i el vaig agafar i protegir com si fos el meu fill. Vaig sortir quan de sobte pafffff. El gelat va acabar desaprofitat en la jaqueta d’un ciclista inocent i sense  mala intenció.

 Un plaer malgastat un altre cop.

-Guaita! Com corre aquest nano, eh?

-No en parlis, aquest impossible guanyar-li.

-Apa, i mira aquell altre sembla un Ferrari!

-I tant, sembla una bala. I nosaltres aquí veient passar a tants i sense moure’ns!

-Si, a vegades em fa una ràbia. Espero que aquesta situació canvi algun dia.

-Però si som nosaltres els que ens canviem tota l’estona .Mira, just ara ho hem de fer.

-Això, ho diràs per tu. Jo ja m’he canviat!

-D’acord, però la pròxima ho fas tu, eh? I dóna’t la volta, que no vull que em miris.

-Què potser et poses vermell?

-Calla’t. Mira, que li diré al policia, i et posarà una multa, per semàfor poca-solta!

                                                                      Pseudònim:

                                                                      Sẽma Phorós

Es va despertar, li feia mal el cap, i va veure que estava amb un cotxe, l’havien  segrestat. Ella no recordava res, però va veure que s’aturava el cotxe, estava en un port, va baixar un home del cotxe, i allà havia un altre home, van començar a parlar, no s’havia que fer. Va pensar que tenia que fer, abans de que els dos homes tornessin al cotxe. Portava un mòbil al pantaló, va trucar a la policia sense que els dos homes s’enterressin. Li va dir que estava en un port, que l’havien segrestat. Els homes van tornar al cotxe però ella va amagar el telèfon, la policia hi ha estava en camí. Aquells home la van fer sortir del cotxe, era un contraban de dones. Però gracies a que la policia em va agafar la localització del meu mòbil, va arribar en aquell moment. Els homes van començar a corre, però els van atrapar.

Pseudònim: Specialized

Navegant pel Triangle de les Bermudes, per fi havia trobat un senyal Wi-Fi, va aprofitar que estava sol a l’oceà per “hackejar” i descarregar-se una nova pel·lícula que havia sortit fa poc en cinemes; però, tan aviat clicar el botó de descàrrega, una gran onada va cobrir el iot en què viatjava i, quan es va dispersar l’aigua, va descobrir que una de les seves cames s’havia convertit en una pota de pal, que en la seva espatlla portava un bonic lloro verd i que el seu iot s’havia transformat en un vaixell pirata.

Pseudònim: hugocalvomas

Vaig aixecar la vista i tothom corria amunt i avall, cridant. Jo no podia fer res, estava immòbil, no em podia moure. Vaig intentar alçar la veu, ningú no em escoltava, vaig sentir-me invisible. Jo, que sempre els havia escoltat! De sobvte l’aigua va tocar la sola de les meves sabates, ningú se’n va adonar que jo era allí, quiet, esperant la seva ajuda. L’aigua ja m’arribava a la cintura i casi ofegat, vaig decidir tancar els ulls i esperar, en silenci, a que el mal somni acabés. Llavors la meva mare em va despertar. –Bon dia Pere!

PSEUDÒNIM: PERE

Tinc el full davant meu, reposant sobre la taula, blanc, buit de vida.
Em col•loque a la cadira del meu escriptori, i inhale la fragor de menta que ara omple la meua habitació. Busque el meu llapis, d’entre molts, el que em ve de gust aquesta tarde . Agafe la goma del estoig i la pose al costat del full, preparat per a esborrar. Però avui no se que posar. No en tinc ni idea. No em ve al cap. Tanque els ulls. I de sobte… el cap se m’omple de l’escena que acabe de viure fa unes hores. Si, escriuré sobre això. Vull que aquest moment es quedi congelat per sempre.
I començe. He de trobar les paraules adequades, que m’ixen a borbollons. Però no, es igual. Ho escriuré tot, és igual si queda bé o no.

Ja està. He acabat. Ja te tinc congelada per sempre.

PSEUDÒNIM: BD48