El meu dia

Em miro en el reflex del vidre d’un cotxe. Veig com la gossa tira de la corretja mentre jo, mirant el núvols, estic pensant en coses de fora del món, somiant. El sol esta sortint per l’horitzó. Són les 8:10 d’un divendres i en una hora començo les classes. Arribo a casa, dono de menjar a la gossa com cada matí i me’n vaig a esmorzar. Però avui, no és un dia normal, fa temps que porto esperant aquest dia i ara que ha arribat sembla mentida. El meu ídol musical ve a fer un concert solidari aquesta nit a la meva ciutat. L’última vegada que vaig tenir l’oportunitat d’anar-hi, es va suspendre per pluja. Tinc la meva entrada des que la van posar a la venta. Avui tinc la impressió que tot em sortirà perfecte. Avui serà el meu dia.

Pseudònim: Míniom

 

Les 12 van tocar

Tenia un problema molt greu. Estava a la festa i el temps havia passat molt ràpid. El meu pare m’havia dit que havia d’arribar a casa a les dotze ,i ja ho eren.

Vaig demanar a en Lluís que em dugués a casa. Quan era al cotxe vaig trucar el meu pare per demanar-li perdó per haver sigut tant irresponsable.

Quan vaig arribar a casa, a la porta m’esperava el meu pare. Vam entrar tots dos en silenci i quan va tancar la porta em va dir que en parlaríem al dia següent. Em va dir bona nit i se’n va anar a dormir.

PSEUDÒNIM: Joan

 

Quasi Diavolo[i]

Se la veu feliç i somrient.

Mou el jo-jo sacsejant-lo cap amunt i cap avall, una vegada i una altra.

Manté la mirada fixa en el moviment de pujar i baixar.

Té ja certa expertesa, ha adquirit l’habilitat al fer-ho durant estones llargues.

Els seus companys i companyes li repetixen:

– Dotze, tretze, catorze… -deia un-.

– Arribaràs a 25? – es preguntava un altre-.

– El seu rècord és 99  – exclamava una altra –.

Els havia hipnotitzats.

En aquell lloc, ningú sap el seu nom.

[i] Joc de malabars

Pseudònim: Flor de Lli

L’art romànic català

Primer trimestre: El profe d’art romànic català fa molta patxoca. Segon trimestre: No sé que té però està per sucar-hi pà; els retaules romànics son fascinants. Tercer trimestre: Com em posa; me l’imagino parlant-me de l’ornamentació escultòrica dels campanars mentre em fa l’amor. Examen final: No aprovaré, estic fins al moll de l’os; dibuixo cors a la meva llibreta mentre ell parla de cossos desproporcionats i manca total de perspectiva. Setembre: Qui dimonis és l’autor dels capitells dels claustres del monestir de Sant Cugat? Espero que els repassos que m’ha donat durant tot l’estiu em serveixin per aprovar.

Pseudònim: Joana Calamitat

 

La Reconstrucció

Un home que tenia una casa nova al bosc,volia destruir-la. Ell no sabia com fer-ho. Més tard va conèixer una dona que li ajudava a fer-ho i reconstruir-la de nou. Ell li va agrair, i com van fer-se amics li va dir que es quedés a viure amb ell. Al cap d’un any, molt ben avinguts,van casar-se i van començar una vida nova.

Pseudònim: Presa de terra

 

Benvinguts germans

La llum verda del semàfor fa estona que ens dona pas, però l’Ashraf està neguitós i no se n’adona. Ell es l’encarregat de portar-nos amb la família que va voler acollir-nos a casa seva quan fa uns mesos va esclatar la guerra i vàrem haver de deixar les nostres coses a corre-cuita. El trajecte ha estat llarg i molt dur, especialment per l’Akil i l’Alika que fa dies que no mengen calent i que han deixat de veure com un joc dormir a una tenda. Per quan l’Ashraf atura el cotxe i ens fa baixar els nervis ja fa estona que han aparegut. Una parella jove i nena rossa amb una cara riallera s’apropen caminant poc a poc i amb gest amable. L’Akil i l’Alika ràpidament es giren cap a mi per preguntar-me si son ells la nostre nova família. Els vull respondre però la nena riallera se m’avança i els diu en la nostra llengua “al’iikhwat tarhib“ (Benvinguts germans).

Pseudònim: Volpallerenc

 

La memòria

Com cada any, li porto una rosa vermella de vellut, la que més li agrada, ella la mira, la remira, li don voltes i l’olora. És Sant Jordi.-balbuceja- Desprès m’agafa la ma i somriu. Jo l’acarono mentre li xiuxiuejo a l’orella que l’estimo. Com cada dia, li llegeixo un capítol del llibre, el seu llibre, ella el va escriure per burlar a l’oblit, escolta amb la mirada fixa a la vidriera, sembla perduda en el buit, potser resta allí on varem deixar l’últim capítol, esperant saber que li espera.

Pseudònim: Rosa

 

El vostre poble tan bonic

Es una plaça, davant d’un majestuós  monestir, amb uns arbres centenaris i una font extravagant. De vegades l’indret  s’omple de parades de mercat, i s’instal·la un ambient de feria plena de colors, sorolls, i marcancials improbables barrejats. A l’hivern, hi vaig veure 3 governants molt respectables amb un seguici multitudinari i cosmopolita. Un dia, en plena primavera, s’hi va instal·lar una llibreria gegant i una nit, tota la gent es va vestir de blanc. Una mica més tard, a l’estiu, uns personatges negre i vermell molt estranys semblaven voler cremar tota la gent, que no tenia por i ballava amb ells. Bastant sovint, tots els habitants es congreguen als bars. Es senten crits de “GOOOAAL” i després surten als carrers amb petards i cançons. Així es el vostre poble, tot assolellat, festiu i tan bonic que ara, ja no em vull anar!

Pseudònim: La petite française

 

Em sento sola

Em sento sola, de fet estic sola, molt sola. Vull estar sola, crec que tots necessitem estar sols en aquests moments. Em recolzo amb els colzes sobre els genolls, l’ambient és fred i m’aguanto el cap amb les mans.

Alguna cosa no va bé, o això em sembla. Sé que ho haig de treure, fa massa temps que ho porto dins meu i gairebé em poso a plorar. M’estiro els cabells i apreto amb les dents. Les mans em suen i els peus em tremolen. Ja m’havien avisat que aquestes coses t’acaben fent mal, molt de mal.

Se’m fan arrugues per tota la cara fins que deixo anar tota la ràbia. Gairebé crido i em veig reflectida en el mirall. Sembla que tot ha passat. Si, per fi tot ha passat.

Em frego, em cordo, tiro de la cadena i em rento les mans. Sóc un dona nova.

Pseudònim: ALBA DUARTET DERBLÀS

 

El perquè del meu odi als espaguetis

Trobar a la meva millor amiga connectada al xat aquell dissabte va ser una cosa que m’hagués agradat estalviar-me. Vam pensar que seria una bona idea que ella vingués a casa meva, ja que els pares no vindrien fins a l’hora de sopar. Avorrides, vam decidir fer espaguetis. Ninguna de les dues en sabia gaire, de les quantitats, i vam fer de més. Entusiasmades, no ens vam adonar que els meus pares estaven arribant. Vam sentir la clau ficar-se a dins del pany, i llavors ens vam atabalar molt i vam començar a córrer cap a la cuina amb els plats. El problema va ser que, a mig camí, vaig relliscar i vaig tirar els meus espaguetis pertot arreu. Els pares van entrar i es van trobar les parets amb un estampat d’espaguetis, igual que els cabells de la meva amiga. Em van castigar molt, i mai més he pogut menjar espaguetis!

HERMIONE GRANGER