La jove corria desesperada, la qüestió era sortir d’aquell laberint de taules, esquivant- una per una. Va sortir de la biblioteca i girant a l’esquerra va continuar avançant per la carretera; deserta, com sempre, des que tot allò començà. Es girà per comprovar que seguia allí i, efectivament: sotjava la seva presa ferotgement alhora que aquesta voltejava el cap de nou i accelerava mentre s’endinsava a Central Park. L’indret s’enfosquia a mesura que es feia de nit. De sobte la nena relliscà i va caure al terra tot deixant anar un crit d’exasperació. Va encarar l’aguaitador sabent el poc temps que li quedava per viure, mentre aquest avançava a gran velocitat. Molts records van aparèixer a la seva ment, com si hagués recuperat la memòria; de quan tot era normal, però, de cop i volta, el món canvià per la seva culpa.

Pseudònim: Damn Johnny

Estaba nerviós, era al matí quan vaig agafar un avió cap a Canadà, mai havia anat amb avió sol i estaba espantat preguntant-me quina familia em tocaria per estar amb ells quatre mesos. Era molt lluny de casa i no coneixia a ningú, però a mesura que arribavem vaig agafar confianca en mí mateix i quan vaig conèixer la familia em vaig quedar amb molta tranquil.litat. La estància se’m va fer molt curta, en part, perque podia estar en contacte amb la meva familia i amb els meus amics malgrat estant a milers de Km gràcies a les tecnologíes d’avui en dia. Les grans distàncies es fan petites.

Pseudònim: Carles006

Era un dimecres on havia festa al col·legi. Vaig llevar-me com si fos un dia normal, a la mateixa que sempre, a les 8h.

Vaig esmorzar de pressa, em vaig vestir ràpidament i, oblidant-me la corbata, vaig anar cap al tren. Per desgracia, no hi vaig arribar a temps i vaig haver d’agafar el següent. Jo pensava que no em podia anar pitjor el dia i, després d’arribar a l’estació, em vaig sorprendre al no veure cap noi de Viaró.

Vaig caminar cap al col·legi després de revisar el meu rellotge i, al veure’l tancat, em vaig recordar que era Sant Jordi i que no hi havia classe. Vaig tornar cap a casa i vaig continuar dormint.

Pseudònim: Geer

Ja era de nit quan l´home va voler tornar a casa. Va pagar i es va marxar del restaurant. Caminava sol pel carrer, no hi havia ningú més i tenia un mal pressentiment. Quan va arribar a casa, va observar que la porta ja estaba oberta. Va entrar, amb por, i va veure tres homes als quals no coneixia. De fet, no recordava haver-los vist mai. En aquell moment va haver un contacte visual amb un dels individus. Era alt, gran i fort, i això no li va ajudar gaire amb la por. L´home va córrer cap al telèfon i va trucar a la policia. Va començar a explicar el succeït al policia que havia contestat. Va donar-li temps a explicar-ho tot. Però va veure com un dels misteriosos individus corria en la seva direcció i, sense pensar-ho dues vegades, es va llançar amunt l´home, caient tots dos des d´aquell quart pis.

Pseudònim: White Bear

El despertador va sónar, era aviat però m’havia d’aixecar. Vaig esmorzar ràpidament sense entrentendre’m gaire i vaig córre a la botiga. Estava tancada perquè encara no eren les vuit.Estava nerviós i no hi havia gent, segurarament no es recordaven.

Era l’hora i, vaig veure a un dona que s’acostava. Em va obsevar sense dirigir-me la paraula i va obrir la botiga. Vaig preguntar a la dona si tenia la meva capsa, em va dir que la tenia, però hauria de firmar un justificant amb un llapis i tots dos no teniem.

Vaig tornar a casa i agafar un llapis, però, quan arribava a la botiga vaig veure com un home se’n portava la meva capsa. Mai sortiré de casa sense llapis.

Pseudònim: Baca

Era el primer dia que era al regiment d’Infanteria Lleugera de Barcelona quan hem van enviar al combat. Va ser a Iraq, un grup revolucionari va atacar el parlament d’Iraq i continuaven els nombrosos atacs entre l’exèrcit de Iraq i el grup revolucionari, vam haber d’anar per imposar la pau. Però els rebels ens van atacar i vàrem haver de defensar-nos matant a una dotzena de revolucionaris. Quan tot es va calmar, vam anar al campament base contents pel treball fet i per no rebre ni una bala al cos.

Pseudònim: COLAN

En Alex treballa el Museu Històric de Sabadell.Fa poc que li han donat la feina de vigilar el museu a la nit.

Aquest treball és més del que sembla es difìcil no dormirte. Normalment és un museu tranquil ,però un dia , mentre qui l’Alex dormia al museu ,va somiar com una ombra movia els quadres ,i una vegada a la setmana desapareixia un.Aquest somni extrany es va repeti unes quantes nits ,

normalment tots els dimarts.Un bon dia ,en Alex va voler verificar si tot això que li pasaba era un somni o anaba mès enlla.

Va comprovar minuciosament cada secuencia de tots els dimarts y es va adonar de que tots aquestos “somnis “ no eren somnis . Li va explicar tot al seu superior , al cap d’una setmana van enxampar al lladre . Al pobre Alex el van despedir per dormirse al treball.

Pseudònim: Maarc

Temps enrere hi havia un esquiador que s’anomenava Joan. En Joan, com era molt bon esquiador, feia moltíssimes carreres  de competeció. En l’última carrera que va fer, es va trencar la cama , d’una manera molt dolorossa; es va confiar tant que es va caure i va relliscar tota la pista cap a baix. Això li passà perquè es va confiar massa. En Joan, ara mateix, és a l’hospital i li han dit que no podrà fer cap esforç a la cama.

Pseudònim: Ciutat

L’altre dia vaig trovar-me amb el meu millor amic, semblava feliç, i vaig preguntar-li el per què de la seva felicitat. Em va dir que era degut a que s’havia trobat cinquanta euros pel carrer, i que els utilitzaria per anar al concert dels Catarres. De sobte vaig començar a enlairar-me, ell no es movia, estava paralitzat. Van passar tres minuts i vaig caure. Tot això va passar a causa de la seva felicitat, quan es posa així, tot comença a enlairar-se. Vaig marxar corrent a casa per no veure res més.

Pseudònim: Ginesta

Feia una nit fantàstica a la ciutat. Estava fent un volt pel parc quan,de sobte, un senyor vestit de negre de cap a peus s’apropà molt,massa diria jo. Em va amenaçar de mort si no li donava tots els diners que duia a sobre,però el més sorprenent va ser que aquell home tan misteriós em resultava molt familiar…

-Miquel, ets tu?-li vaig preguntar. En escoltar aixó, el lladre sortí corrent i mai no el vaig tornar a veure.

Pseudònim: Alessio