Jo sóc un vell llibre que juntament amb altres vells i avorrits llibres vivia en una biblioteca…

La meva vida era molt trista. Només tenia alegria quan aquella amable senyora de la neteja em treia el pols cada dos dies.

Aquest era el meu dia a dia fins que un nen d’uns tretze anys em va agafar i em va començar a llegir. Era increïble, mai ningú m’havia llegit. Segurament el que em va escriure sí, però jo no me’n recordo, que estrany…

El nen em llegia amb molt interès. Llegia i llegia fins que estranyament es va aturar en un full que per sorpresa meva tenia jo al meu interior. El va llegir i em va començar a rascar la tapa amb una llimona. Per què ho feia? Em preguntava, fins que em vaig convertir en el que realment era, un nen de tretze anys. Una bruixa m’havia convertit en llibre i es va desfer l’encanteri, per això jo pensava i ningun altre llibre ho feia…

Pseudònim: Vípero

Tot va succeir el dia de Nadal. En Jordi tornà al seu poble on hi tenia vivint tota la seva família. Un cop arribat, va veure que no hi havia res, simplement una gran explanada plena de camps de conreu amb una casa de pagès al fons. En Jordi, amb una respiració profunda , va girar-se per veure l’horitzó i l’únic que va veure va ser un home, que va sortir del no res, i que li va explicar que estava a la Terra dels elegits. En Jordi tot confós,va mirar cap amunt i va suplicar al cel que necessitava veure a la seva família, però tot seguit, una veu monòtona li va respondre que no podia fer-hi res, perquè estava en el món dels morts.

Pseudònim: Eusebi González Arbós

Un home que tenia una casa nova al bosc,volia destruir-la. Ell no sabia com fer-ho. Més tard va conèixer una dona que li ajudava a fer-ho i reconstruir-la de nou. Ell li va agrair, i com van fer-se amics li va dir que es quedés a viure amb ell. Al cap d’un any, molt ben avinguts,van casar-se i van començar una vida nova.

Pseudònim: Presa de terra

Es una plaça, davant d’un majestuós  monestir, amb uns arbres centenaris i una font extravagant. De vegades l’indret  s’omple de parades de mercat, i s’instal·la un ambient de feria plena de colors, sorolls, i marcancials improbables barrejats. A l’hivern, hi vaig veure 3 governants molt respectables amb un seguici multitudinari i cosmopolita. Un dia, en plena primavera, s’hi va instal·lar una llibreria gegant i una nit, tota la gent es va vestir de blanc. Una mica més tard, a l’estiu, uns personatges negre i vermell molt estranys semblaven voler cremar tota la gent, que no tenia por i ballava amb ells. Bastant sovint, tots els habitants es congreguen als bars. Es senten crits de “GOOOAAL” i després surten als carrers amb petards i cançons. Així es el vostre poble, tot assolellat, festiu i tan bonic que ara, ja no em vull anar!

Pseudònim: La petite française

Trobar a la meva millor amiga connectada al xat aquell dissabte va ser una cosa que m’hagués agradat estalviar-me. Vam pensar que seria una bona idea que ella vingués a casa meva, ja que els pares no vindrien fins a l’hora de sopar. Avorrides, vam decidir fer espaguetis. Ninguna de les dues en sabia gaire, de les quantitats, i vam fer de més. Entusiasmades, no ens vam adonar que els meus pares estaven arribant. Vam sentir la clau ficar-se a dins del pany, i llavors ens vam atabalar molt i vam començar a córrer cap a la cuina amb els plats. El problema va ser que, a mig camí, vaig relliscar i vaig tirar els meus espaguetis pertot arreu. Els pares van entrar i es van trobar les parets amb un estampat d’espaguetis, igual que els cabells de la meva amiga. Em van castigar molt, i mai més he pogut menjar espaguetis!

HERMIONE GRANGER