La realitat ressonava en el seu cap com ho deurien fer els intestins del famolenc dinosaure que estava allà quan va despertar-se. Tot i que el dinosaure cobrés suficient com per menjar diàriament, aquell dia li havien rebaixat el sou i no podia fer-hi res.

I ell estava allà desde que s’havia adormit l’home de davant. Ara aquest flipava. El dinosaure va decidir enviar un whatsapp a la seva mare. Cinc minuts van ser suficients perquè una velociraptor, arribés amb un tàper de macarrons al pesto, reescalfats i del Nostrum, però va dir que eren casolans.

I ara que ja havia menjat, el dinosaure va poder continuar fent la seva feina.

PSEUDÒNIM: Cat Estivens

La lluna encara no ha tret fora al sol del seu territori i jo em trobo davant la vaporosa llum de les espelmes escrivint infinítament el vers que defineix la meva vida “Poeta sense primavera”. Amb una vida d’excessos, mai he sentit un amor humà tan apassionat com el d’aquella nívea venus alada i em sento enfonsat en un cercle viciós del que ni Ariadna em pot ajudar a sortir. Diuen que “veure per creure”, però allò és més complex: “néixer per veure, veure per creure i creure per morir”. I jo ja no crec en la mort, la mort creu en mi mentre escolta aquella simfonia infernal. El meu art serà immortal.

PSEUDÒNIM: Laios