Hi havia una vegada una paraula que vivia trista i sola al país de les lletres. En aquell món, tothom estava format per consonants i vocals, però aquesta pobra parauleta només tenia consonants al seu cos. L’SPQR, que així és com es deia, estava trista perquè ningú no la sabia pronunciar bé. Un bon dia va decidir canviar de vida i se’n va anar al país dels números. Quan va arribar, totes les xifres se la miraven de reüll. També se sentia diferent… Cansada del viatge i morta de gana va entrar a una botiga on venien signes de multiplicar, dividir, sumar i restar (que era el menjar dels números). -Com em menjaria ara un punt i coma o un accent… De sobte, un número la va aturar. Era diferent! Elegant i ben vestit i li va dir: – Ei, a tu et conec, tu ets l’SPQR!  -Qui ets? Li va preguntar la paraula de consonants -Jo sóc el numero VII, tant els meus avantpassats com jo, hem conviscut amb lletres com tu. No has de patir, has trobat el teu lloc.

Pseudònim: Berenice

Tot va començar a una cavalcada de Reis. Estàvem els meus amics i jo veient passar els carruatges amb els Reis Mags. Al final de la cavalcada, molts nens petits s’aproparen a mi i als meus amics a comprar-nos. Jo estava esperant a que em triessin, fins que al final una nena petita, d’uns quatre anys, em va triar a mi entre tots els altres. Llavors, ella, jo i els seus pares ens en anàrem a l’estació més propera, perquè segons el que vaig sentir, vivien molt lluny. Vam agafar el primer tren que passava i, per casualitat, em vaig trobar amb un amic meu d’ abans i vam parlar fins que arribàrem a la nostra estació. Vam sortir de l’estació i vaig veure que vivia en un barri on hi havia grans edificis, molt lluminosos i voluminosos. Tot anava bé fins que la nena es va descuidar i em va soltar. Llavors vaig contemplar la visió més bonica de la meva vida i amb aquest record vaig partir a l’infinit.

Pseudònim: Fregoneta

Hi havia una vegada un au molt bonic, era de molts colors. Era molt orgullosa, però alhora una mica despistada. I així fos que un dia, es va perdre en un bosc molt espès. No va trobar una sortida i va tenir que sobreviure molt temps anant de lloc en lloc bebent dels rius. Un dia, es va trovar un riu molt extrany i com estava deshidratat va beure. El pobre ocell no savia que era el riu “Lete” (el riu que si ho toques la memoria se’t borra) i després de beure la seva aigua se’n va oblidar de tot. Vagant sense direcció va trobar un bosc on hi havia animals. Però no recordava la seva identitat, llavors li va preguntar a un ratolí:

-Ei! petit animalot, no me’n recordó quin animal sóc, qué podríes dir-me que et semblo?

-No se ben bé que ets, però tens bec i plomes, deus ser un au.

-Tens dues potes i ets de molts colors, mai havia vist un animal com tú, noi!-va dir un vell esquirol que s’havia acostat sigilosament.

El nostre protagonista se’n va anar desconsolat, pensant que mai sabría la seva identitat. Però al cap d’uns dies, va veure un animal amb bec, dues potes, tenia plomes i era de molts colors. Era molt semblant a ell. Llavors instintivament les plomes qué tenia darrera en la seva cua es van elevar i van descriure un semicercle de colors molt bonics. Llavors li va tornar la memoria i amb ella va recuperar la seva identitat, era un miracle de Déu. Era un paó.

Tres anys després es va casar amb aquella famella de paó i va tenir tres fills, un d’ells el va anomenar “Lete”.

Pseudònim: Clarck el Anonimus

Simplement et volia recordar que divendres has d’anar a kàrate. Ja fa temps que no hi vas i no està bé oblidar-te de visitar la mòmia del teu avi. Encara que només sigui per que se’t passin les ganes de correr de nit cridant, amb els ulls tancats… En fi, et deixo la moto encesa amb l’embalum corresponent perquè et sigui fàcil desplaçar-te, físicament s’entèn. Per què mentalment, val a dir que et noto molt estrany últimament.

Pseudònim: Bocatoff

On era la maleïda infermera? Aquell box minúscul li produïa claustrofòbia. Ja feia tres hores que el tenien enmig d’aquell batibull d’estossegades, gemecs i corredisses. I el pitjor era que no podia veure res, envoltat de cortines i estirat en aquella llitera dura i estreta, més adient per a la Inquisició que per a la Sanitat. Refotudes retallades!. Poc a poc, les cortines s’obriren i una velleta menuda aparegué davant seu. Anava de negre, els cabells recollits en en un monyo curosament pentinat i silencioses sabatilles de feltre. –Bon dia- digué la dona – sóc l’ajudant alternativa del metge. Un nou càrrec pels temps de crisi. Vejam, a vostè, pel que diu que té, li donarem una tissana de flor de saüc amb mel tres cops al dia. Una cataplasma de mostassa i resi una novena a la Mare de Déu del Remei. Passi pel mostrador que li donaran l’alta i un escapulari. Bon dia tingui. I tanqui la boca si us plau.

Pseudònim: Marisol

Volia follar-me-la. Oh, sí. I tant. Anava a la meva classe, els dos fèiem Turisme i començàvem aquell any. Volíem estudiar, ser lliures, tenir una feina estable i moltes fantasies que, a hores d´ara, encara no vam poder aconseguir algunes d´elles.

Més jove, però no més inexperta que jo. Una puta, com qualsevol altra tot i que ella era especial. Ens vèiem cada tarda, mirades que quedaven en… Ningú dels dos ho sabia.

Va ser a casa meva, mentre repassàvem per l´examen d´anglès. No he tornat a saber d´ella. Segurament, ara mateix sigui la dona d´algun alt executiu del sector hoteler.

Pseudònim: Bai

No sabia quant pesaria el teu amor. I com poder pesar en grams les nits sense hores? O com mesurar un plor que no cessa, més enllà de la mandra a sortir descalça del llit, a plena matinada, i venir a abraçar-te i a fondre tots els teus fantasmes. Com es fa per entendre la mesura d’això? No ho sabia llavors, perquè tot era nou per nosaltres dos. Era nova l’olor dels llençols que posàvem junts per primer cop. Tant nova l’enyorança per un món d’innocència, el meu, que ja no tornaria. O tant nova la por a ferir-te, la por a no saber-te compensar en l’alegria que somniaven els teus ulls desperts, en buscar-me neguitosos. No sabia quant de molt pesaria el teu amor. Un amor tan pur, tan sòlid, tan miraculós, com el teu.

Fill meu.

Pseudònim: Joana Petita 

Arribo massa aviat: un quart d’hora abans de la reunió. M’han conduit a la sala d’espera que m’ha semblat inquietant, o potser la inquietud la porto jo  del carrer.

La carta que he rebut presagia males notícies. Els quatre que també esperen asseguts a la sala deuen haver rebut la mateixa notificació solemne i severa. La cara fosca que fan deu ser la meva.

“Ha de comparèixer a les 10:00 en punt al carrer Molí 27, 3a planta, amb el benentès que  la seva absència equival a acceptar les conseqüències  que se’n derivin.”, deia la nota

S’obre la porta amb violència i tots fem un bot a la cadira.

“Senyor Farré!” . Aquest soc jo. M’hi atanso amb por.  Si en surto ja us ho explicaré

Pseudònim: Cal Cinto

Crido, però ningú no m’escolta, obro els ulls, no puc recolzar els peus. On sóc? No sóc enlloc, sóc a tot arreu, existeixo en els records i sentiments de qui gosa pensar-me, parlar-me, llegir-me en converses, còpies de seguretat. Aquell dia, com tants altres, tenia pressa, mil coses a fer, pendents, com sempre la vida a corre-cuita. Em lligo el cabell, comprovo que porto la carpeta al seient de darrere, la bossa d’entrenament, contesto el whatsapp avisant que arribo tard, fixant-me, sobretot, en no saltar-me cap semàfor ni sortir-me del meu carril, sempre molt considerada. Ràpidament escric: Arribo… miro a la carretera … una mica… cop d’ull a la carretera…tard!  La vida a corre-cuita, no mimem el moment, que important la immediatesa, mil coses alhora, les noves tecnologies, nous ritmes que, en ocasions, impedeixen seguir corrents.

La mà de la inconsciència em tapa la boca, m’arrenca l’ànima, la vida, aquella mà que escrivia el whatsapp dient que feia tard. Comprovo el doble tic. S’ha enviat.

Pseudònim: ASC