L’aroma de les roses em desperta amb un ensurt. Necessito uns minuts per poder reposar i saber on sóc. Miro les quatre flors posades a l’ampolla de plàstic que hi ha als meus peus, les quals m’ajuden a recordar. Passar tota la nit asseguda en una butaca (per molt còmoda que sigui) no ajuda gaire a descansar. Encara dorms. Les agulles del rellotge tot just marquen les sis. M’acosto al teu costat i comprovo que tots els cables estan en ordre. T’observo les mans. Són les mateixes de sempre, les mateixes que m’acaronaven ahir, però avui estan quietes, gairebé paralitzades. Repasso la teva fisonomia per no oblidar-la i penso en nosaltres. Què diferent és el nostre avui i el pitjor és que l’accident no és el culpable. Potser algun dia tornem a ser tu i jo. Però avui em sento sola i perduda entre els meus records.

Pseudònim: X

El moment havia arribat. Ja no ens podíem fer enrere. Durs anys d’entrenament fent dianes i ara ens tocava demostrar-ho.
Els crits de guerra ressonaven dins nostre. Una gran batalla ens envoltava. Em vaig afilar la punta i em vaig palpar les plomes. Roges eren, símbol de capità. Jo lluïa fusta de roure i punta de plata. A grans velocitats havia arribat al llarg de la meva vida.
Un sol viatge sense tornada teníem que afrontar sota aquella boira densa i aquell temps plujós i possiblement era la darrera batalla, la darrera oportunitat per eliminar-los, però gens fàcil era. La nostra feina ha sigut molt important en aquest tipus de batalles.
Finalment vam sortir disparades cap a algun lloc, sense saber quin. Vaig veure que unes queien, d’altres arribaven a tocar un objectiu i el ferien, però d’altres, com jo, vam poder veure el final d’aquella gran batalla i poder celebrar-lo.

Pseudònim: ATHLÈTIC

Aquesta és la crònica dels fets: vas entrar dins la meva vida com un plugim finíssim, i em vas anar mullant imperceptiblement, fins amarar-me per complet. Després d’un tempteig tímid i cautelós, com dos menuts agafats de la mà en el patí de l’escola, vam atrevir-nos a revelar el que sentíem. He recorregut des d’aleshores la teva pell explorant cada centímetre com si caminés per turons i valls encara sense anomenar. T’he pensat cada instant i t’he somiat cada nit. I cada cop que m’he vist reflectit en el llambreig dels teus ulls he sabut que havia arribat a destí.
Et porto dintre i el viatge continua. Maite zaitut.

Pseudònim: G.Tornatore

Ell esperava quiet. L’havia observada durant tota la jornada, però calia ser pacient. Sempre havia estat molt cautelós, era del tot imprescindible no errar: existir, de fet, consistia en aquesta minsa decisió de conseqüències holocaustiques. Al cap d’unes hores, va arribar el moment. L’operació semblava complir les pautes habituals: aproximació, inspecció, extracció… però va cometre un error fatal. I l’error en la seva feina es paga car. Només per la diferència d’un segon hauria pogut sortir il•lès de la seva enèsima extracció. No fou així. Ara, aixafat en el coixí de la seva víctima, mentre les ales li perdien tota força, per fi ho comprenia: fou aquell desig incontrolat de voler el que l’havia condemnat a l’oblit. Però mentre una mà l’exprimia amb força, morí convençut que, si renaixés, tornaria a cometre exactament el mateix error.

Pseudònim: El trobador del Turó

Portava hores davant el resplendent dispositiu envoltat per la immensa foscor que inundava l’habitació. Tenia els ulls vermells. No podia més. Les enganxines del teclat semblaven no deixar-se polsar, però a ell li donava igual. Mirà el rellotge: 1:30. No s’ho podia creure. Es tractà de convèncer a sí mateix de que devia deixar-ho i procedí a l’operació. Una, dos i… No, no podia. Estava segur de que el ratolí s’havia enganxat a la polsegosa taula. Es quedaria allà, atrapat, sense ajuda… Era el seu fi! Estava convençut. A la pantalla tornaren a aparèixer aquelles dues paraules que tan bé coneixia: GAME OVER! Però ell ja estava prou cansat per esclatar de ràbia. No tenia forces i es deixà endur per la fatiga. Tot havia acabat. No, no és veritat, no tot. Encara quedava una cosa. Amb al seu últim sospir, agafà amb gran esforç el ratolí, el va fer lliscar per la taula i polsà dificultosament el botó: apagar.

Pseudònim: ARicardo