L’aire entra per la finestra i t’acarona el rostre. El gruixut llibre que tens a les mans et transporta fins un oasi al bell mig del desert. Després d’una llarga jornada a camell, et molesta tot el cos. El dolor i la set queden esmorteïts per la fredor de l’aigua que envolta el teu cos nu. L’aigua s’endú la pols que enfosquia la teva pell.
S’acosten uns núvols negres, amenaçadors. El dia s’enfosqueix i has d’alçar la vista. Les paraules es dissolen i veus els barrots de la cel·la. Recordes que ets a la presó. Recordes que els vas matar a sang freda. Encens el llum i tornes a la lectura. A l’oasi. A la llibertat.

HYPNOS

Uns crits el desperten de la becaina. Han entrat al mas. El busquen. La seva dona crida amb la veu trencada que no hi és, ha fugit. Amb el cor desbocat s’amaga al forat excavat rere el quadre de l’avi. S’arrauleix a la foscor, tremolós. Incapaç de bellugar un dit per por a ser descobert. Els crits arriben a l’habitació. Ho regiren tot i claven la baioneta al quadre de l’avi, que sagna. Sent com la punta li travessa el pit. Sang als pulmons i a la boca. Mor a l’acte, a la foscor.
La veu del terapeuta el torna a la sala, amarat de suor. La foscor ja no li fa por. Pertanyia a una altra vida.

HYPNOS

La Laia sempre que mirava els ocells sentia com enveja.
Des de la finestra de la seva habitació, somiava que les seves mans es convertien en ales, i que amb aquestes ales podia volar molt lluny.
Per molt que ho intentava no aconseguia volar, enfilant-se als arbres, als mobles… però sí que aconseguia sentir el vent a la cara. Això ja era un petit miracle per ella, però en volia més.
Cada vegada que aterrava sobre el terra li donava forces per tornar-ho a intentar. Tenia clar una cosa, ella volia volar.
Es pot volar de moltes maneres, va pensar, amb les històries dels llibres, amb avions, amb la música, amb els somnis. I així ho va fer. Va volar!

Daniela Nin

A través de la finestra veia caure la pluja, persistent però desitjada.

Per fi s’havia decidit a posar ordre en aquelles caixes i arxius personals plens de retalls d’articles, fotos, escrits, cartes i un munt de documents que formaven part de la crònica de la seva vida, tot allò, d’alguna manera, era part de la seva biografia, de la seva experiència, de la seva saviesa.

La pluja seguia musicant aquella tarda, a voltes suaument, a voltes amb esma.

Li feia il·lusió i hauria desitjat que els seus nets, un dia, encuriosits per aquelles caixes, esfullessin la veritat de qui havia estat l’avi.

Que bona és la pluja si no fa mal, pensà.

Josechu Letón