Havía una vegade un nen que es deia Pere i que vivía en un poble amb la seva família. Pere era un nen curiós, amb el cabell de color negre i molt, molt estudiós.
Un dia en Pere va sortir a jugar al jardí, per la tarda, i mentre estava jugant al jardí ell va veure un forat entre dos grans arbres. En Pere, que era molt curiós, va ficar-se pel forat, es va aixecar i a uns treinta metres va veure una cova, i corrent va anar cap a ella. Quan va entrar a la cova va dir: “Hola, que hi ha algú?” i despres de cinc segons: “d’acord, entraré perquè no hi ha ningú”. El petit nen va agafar una espelma que hi havía a la paret, la va encendre i … oh! quina maravellositat de cova!, eh! un moment!, hi ha un cofre a aquell canto. Pere anava a mirar que hi havía dins el cofre però… pipipip. Eran les vuit i mitja i en Pere no havia tornat cap a casa; va tornar cap a casa corrents i mentre anava corrents, pensava el que podía haver dins el cofre. Va arrivar a casa, va sopar i es va anar al llit.
El dia seguent Pere va dir els seus pares que s’anava a jugar el jardí, pero s’anava a la cova per obrir el cofre. El cofre hi va trovar una muntanya d´or , peró quan va agafar l’or va veure un paperet en el que posava: “ Escolta, no se qui ets ni que vols pero per l’amor de Deu no agafis l’or, no ho fagis, està embruixat”. Pere no va fer cas i s’en va anar a casa.
El dia seguent la germana de’n Pere es va possar molt malalta i ell es va enrecordar-se del paperet, i va pensar que com que havia portat l’or a casa, la casa es va embruixar i va a començar a fer el que volia. A Pere no li agradava aquell or i per aixó va decidir anar corrents a deixar-lo.
Pere en tornar a casa va dir-li els seus pares que tot havía sigut per la seva culpa, que com que havía agafat l’or la seva germana es va possar tan malalta. Els pares no s´ho van creure del tot però li van dir que ell no tenia l’intencio de fer-lo. I van pregar i la germana es va possar be al cap d´una estona.
Pseudònim: omgola
