Silenci. Salt al buit. Milers de paracaigudes col·lapsen el cel. Però malgrat tot, silenci. Moviments descompensats, que dibuixen una coreografia no assajada. Cadascun té l’objectiu d’arribar a terra, i un cop hi arriben, esclaten. No criden. Es fonen entre ells en un mar uniforme. Tots vestits iguals, no els diferencio, però cadascú té la seva personalitat, les seves peculiaritats. No tenen presa, baixen en una suspensió que se’m fa eterna, però tots saben que el seu fi està a prop. I malgrat saber-los efímers, el que més esgarrifa és aquest profund silenci. Paradoxal inquietud. Cel emplomat, bellesa pura, immaculada. Petites unitats que es configuren en un tot quan s’integren. Cada floc és màgic i incert. Neva, i penso que, de bon tros, la música que més m’agrada, és aquest silenci.
Pseudònim: Suricata