Sempre s’esforçava molt per poder estar a l’alçada dels demés. S’arrapava a tot el que trobava a l’abast; la paperera, el semàfor, les faroles, els arbres, les arrels, qualsevol cosa que l’ancorés al costat dels amics, de la família i de la humanitat en general.
Trobava molt injust que el món estigués fet a mida dels demés. En els espais tancats, on podia relaxar-se, sempre era ell qui tenia que esquivar les llums i era ell qui tenia que fer un salt per passar pels espais de les portes, a més, no existia cap tipus de mobiliari pensat per persones de la seva mena.
N’estava fart, tan fart, que va sortir al carrer i va decidir deixar-se anar. Un reflex poruc va fer que s’agafés al repetjó de la teulada, però s’estava sentint tan bé que es va alliberar.
Pseudònim: Tina Tèbia