Trenc d’alba. S’acosta una tempesta. Els núvols amaguen la lluna. El vent bufa amb intensitat sacsejant les branques nues dels arbres. De seguida un ruixat fueteja el finestral de l’alcova. Encara és massa d’hora. Contemplo ensopida la dringadissa de l’aigua contra els vidres, capficada en cabòries sentimentals. He de reconèixer que al meu matrimoni, la flama de l’amor i l’espurna de la passió s’han apaivagat amb el pas del temps. No puc desempallegar-me d’un somriure prenyat de tristesa pel desencís sofert durant anys i panys. Neguitosa, acluco els ulls en un desesperat intent de barrar el pas al dolor que em rosega l’ànima, d’aturar l’angoixa que m’esquinça el cor en saber que ja res no serà com abans, mentre que ell, el beneit del meu marit, jeu adormit a la vora. Apàtic. Impassible. Fred… Aliè a la solitud que experimento. Indiferent a l’aflicció i el patiment d’una dona amargada pel desengany arran d’un lligam conjugal sense esperança.
Pseudònim: David van Beusekom