La nit ja estava força avançada, segurament les 2 de la matinada. Jo estava amb l’Èric, acabàvem de sortir del metge. L’hi havien dit que es prengués un ibuprofè degut a l’intens dolor que patia a la cama. La caiguda havia sigut gairebé mortal, però per sort, el cop l’havia rebut a l’extremitat ja mencionada deixant-lo “tocat” d’aquesta part. El doctor ja havia comentat que no havia sigut res, només el susto inicial i que en unes setmanes ja estaria recuperat per tornar a la pista.
– Quina ràbia xato, em perdré el campionat nacional d’esquí només per aquesta tonteria -va protestar enèrgicament l’Eric-.
-Una tonteria amb la que si haguessin sigut 50 centímetres més amunt, t’haguera deixat sec -vaig aclarir jo corregint-lo.
Estàvem ja arribant a l’alçada del semàfor, disposats a travessar, quan un cotxe, prenent malament un revolt, ens va caure al damunt.
Em vaig despertar al cap de mitja hora, no sentía el braç esquerre. El conductor i el meu amic havien mort. Patia forts dolors al cap, però vaig tenir temps de trucar pel mòbil. Si no hagués sigut per ell no hauria sortit viu.
El periodista.