Desperto cada matí amb el buit com a company fidel, esmorzant solitud en silenci. La ment em xiuxiueja la promesa buida d’intentar alguna cosa nova. Els meus passos lents arrosseguen el pes d’una ànima cansada, em recullo el cabell descurat abans d’enfrontar el reflex indiferent al mirall. Els deures de la vida m’aclaparen, una llista interminable de responsabilitats m’envolten com a ombres. Sense rumb clar, apunto les necessitats i els anhels que podrien tornar-me la llum. Els llavis corben un somriure artificial, i passo els dies compartint una imatge falsa a les xarxes socials. I en tornar al llit, la tristesa m’abraça amb el mantell fred, recordant la lluita en aquesta dansa eterna de la malenconia.
Paola Granville