Estimada,t’escric aquestes ratlles de pressa, perquè ja arriben. Segur que comprendràs que no em puc quedar, m’afusellarien. No et dic cap a on marxo, per si de cas troben aquesta carta. De fet, potser seria millor que la cremessis. Només vull que sàpigues que t’estimo i que no renuncio a trobar-nos de nou, sigui on sigui. T’ho dic de debò: dubto que hi hagi gaire gent que hagi estat tan feliç com ho hem estat nosaltres. Agafa les forces del nostre petit per continuar endavant, amb l’esperança de retrobar-nos algun dia.Sempre teu,FranciscoPins del Vallès,25 de gener de 1939.
Flanagan