El dia era fred i estret, Clàudia caminava tot la pressa que li permetia aquell paratge, ple d’arbres i cobert per les fulles, intentava no fer el més lleu soroll, però era inevitable que amb el pas de les seves petjades, el cruixit de les fulles, sonés com un gran murmuri entre els arbres. Inquieta i temorosa mirava cap enrere, sense reparar en el tremolor que tenia a tot el cos, a causa de la por. Estava segura que al final d’aquell paratge ple de fulles, trobaria la llibertat i podria demanar ajuda. Seguia caminant, intentant fer el menor soroll possible, negant-se a si mateixa recordar els dies de captiveri, les seves mans, el seu… De sobte va escoltar un lleu cruixit i es va aturar en sec, tornant el rostre cap enrere. El bosc, semblava en calma. Es va tranquil·litzar, i es va girar per continuar la seva fugida. Però només va tenir temps de sentir la seva veu… On creus que vas… Les roses ja han florit.
PSEUDÒNIM: Areaboreal