Doncs el Robert sí, i no sempre era gratificant. Aquell matí, darrere del taulell de la botiga de queviures, trista i desolada, la Carmeta s’esforçava per atendre la clientela. De forma inesperada, ell va connectar amb la seva sístole i diàstole… i va sentir que al seu cor hi habitava una gran tempesta. Ella, abatuda, va explicar-li atrafegadament que es trobava en procés de dol, ja que l’Àgata havia mort sobtadament a l’edat de set anys. Cada dia esmorzaven juntes, passejaven i gaudien de la becaina. S’estimaven amb bogeria. Trobava tant a faltar la seva alegria, era tan divertida! –Robert, et creus que cada nit abans d’anar a dormir em sembla sentir-la miolar? Paul Anderson |