| I es va obrir el teló i, com cada dia, el soroll em va ensordir les orelles i el camí incert es va posar davant meu. En aquest viatge només porto algunes coses a la maleta perquè les de l’ànima, que són moltes, no hi caben enlloc. Una mare a qui ja no puc fer un petó, un gos que ja no em saluda, un sepulcre que ja no puc visitar. Aquest somriure, inamovible, impedeix veure la llàgrima que s’escorre al meu rostre i em pregunto qui soc…? Per fi, aconsegueixo mirar al meu voltant i trobo aquests ulls petits plens d’esperança, m’agafo a l’endemà i darrere aquella màscara, somric. La yayabera |