L’Antoni i l’Enriqueta jeien, com era habitual, a la porta d’entrada d’aquella caseta petita que hi havia al costat de l’escola. Els cotxes passaven amb fruïció deixant anar tot tipus de gasos contaminants, el que em va fer pensar que els seus pulmons devien ser més negres que el carbó, ja que passaven cada dia de l’any asseguts en aquelles atrotinades cadires esperant ves a saber que. Un dia després de l’escola, al observar que la cadireta de l’Enriqueta no reposava al seu lloc habitual, vaig tocar el timbre. A l’instant va aparèixer la figura encorvada de l’Antoni, que em va relatar que l’Enriqueta ens havia deixat. Després d’aquella impactant notícia se’m va acudir preguntar-li que perquè eren allà cada tarda, ell em va dir que era únicament un recordatori de la fugacitat de la vida i la necessitat de viure-la com cal.
EFÍMER