Aquell dia plovia, plovia molt i ella corria, corria molt, volia sortir d’un forat en el que la vida l’havia endinsat però la pluja que queia per dins del seu cor no la deixava sortir. Ella mai havia imaginat que una tempesta interior la pogués dur a aquell forat on a vegades veia la llum i semblava que veiés la sortida d’aquell pou on s’havia endinsat, però de sobte quan ja estava arribant a la sortida la foscor la tornava a desviar del camí.
Quan va acabar de ploure va sortir l’arc de Sant Martí amb el seu ventall de colors que brillaven com si fos el primer cop que sortia, i ella en veure aquells colors va pensar que s’havia d’arriscar a sortir d’aquella ombra en que s’havia ficat, la vida era massa acolorida per estar sempre en la foscor. Des d’aleshores la seva vida té moltes tonalitats i només plou al seu cor de tant en tant.
Pluja