Amb els ulls encara clucs, emergeixo del món dels somnis, d’una realitat
paral·lela. Els obro amb gran esforç. Per les escletxes de llum de la persiana
calculo l’hora. És hora de llevar-se i submergir-se en el món real. Estrenar una
nova vida, com diu el meu cervell babau, començar de zero, i jo me’l crec.
Quan em miro al mirall no veig que soc un dia més vella. Quan obro el balcó
m’inunda l’esperança. Avui pot ser diferent, segueix amb la cantarella el meu
cervell esperançat. Però jo enceto les rutines, com ahir, com demà, sense
deixar lloc pels canvis, que em fan por. El matí avança i amb ell la
desesperança. Saber el que passarà en cada moment és el que ens fa més
vells.
Cándida Nogués