Encara recordo el dia en que vaig posar una petita llavor entre les mans de la meva néta. La lluentor dels seus ulls al observar aquella petita piga entre les seves manetes, feia somriure a qui la mirés. Li encantava passar hores i hores al jardí de casa meva observant el tros de terra on havíem plantat la llavor. Jo li deia que si la mirava tant, la llavor no creixeria de la vergonya. Però ella sempre ho negava dient que només li feia companya perquè no és sentis sola.
El temps va passant i la llavor va creixent junt amb la meva néta. Mentre elles dues creixen, jo vaig envellint. Però no em preocupa envellir, perquè sé que quan jo no hi sigui, la petita llavor que nosaltres cuidem amb tant d’amor, s’haurà convertit en un gran i fort arbre capaç d’abraçar-la per mi.
Pseudònim: Yuki Dragon