‘- No miris avall, mira l’horitzó.- D’acord.Com em tremolen les cames! No, no hi pensis! T’ha dit que miris l’horitzó.Vaja, aquestes muntanyes són magnífiques. I a la distància tots els cotxes són tan petits…Què estic pensant?! Per què estic aquí parat? De debò saltaré? 207 metres sobre el terra, què passaria si es trenca…- Preparada?-Sí!!!No! No estic gens preparat! Per què he dit que sí?-Tres, dos, un, va!..
Han passat sis anys d’aquell salt, però els meus sentiments eren tan vius, l’adrenalina era tan forta que encara puc tancar els ulls i recordar amb detall les sensacions de set segons del vol lliure. Set segons durant els quals la por es va convertir en excitació i gaudi de la llibertat.
Nina