Vaig arribar engabiat, lluny de les fruites, de la calor constant i dels depredadors. Sense parlar la seva llengua, em trobo aquí. Un nou començament, sempre engabiat per la meva bellesa, empresonat a un amor que no triava. Cada dia desitjava sortir d’aquí, cantar fortament i volar a algun lloc que no fos aquesta presó. No m’importava trobar-me amb nous enemics, ja que, al capdavall, vaig ser jo qui vaig decidir ser capturat i marxar d’aquella selva tan perillosa com ufanosa. Un dia van deixar oberta la porta i vaig sortir al sol. Sorprenentment, una ràfega verda em va ennuvolar els ulls i el so familiar d’aquelles palmeres desconegudes em va indicar que podia tenir una segona llar aquí.
Iemuy Chiribiquete