Vaig girar el cap enrere i allà estava, el meu millor amic dels últims deu anys. M’acabava d’acomiadar d’ell. El seu visatge abatut em compungí. Però havia de seguir al vigilant. Les meves cames tremolenques travessaven lentament aquell passadís inacabable. En arribar al final, el vigilant m’obrí una porta plena de barrots. Em punyia la inseguretat i el neguit. Volia cranquejar, però sabia que no podia, havia arribat el meu moment. En travessar la porta, un raig de llum em va cegar. Els meus peus notaven la calor del sol. Feia moltíssim que no pisaven paviment. Desconcertat per no sentir-me feliç, notava que la meva ànima s’havia quedat allà dintre, lliure del meu cos.
Susy Art