Vaig néixer d’un bloc de marbre, entre cops de martell, mirant cap el Mediterrani. Érem molts en aquest turó. La nostra pell blanca lluïa com l’escuma del mar sota el sol d’estiu. Ens respectaven, ens preguntaven, ens temien i ens lloaven. La civilització avançava. Però aviat s’oblidà el propòsit. D’una espurna brotà el foc. Un alarit anuncià la guerra. La ciutat s’ensorrà i la pols ens cobrí. L’humanitat es perdé per sempre. Milers d’anys caiguts com una pluja d’estels. El món ha canviat. Destrucció, reconstrucció, adaptació, crisis, revolució, destrucció, reconstrucció… Home, natura i màquina s’han difuminat en aquest progrés vertiginós. El meu cos deteriorat, una atracció turística, record del passat llunyà. Fins quan? A l’horitzó, el mar m’observa compassiu.
N. del Pou