Cada tarda, la Maria seia al mateix banc del parc. Era el seu racó preferit des de petita. Des d’allà, havia vist els estius plens de rialles, les fulles de la tardor ballant amb el vent i els hiverns freds amb nens jugant a tirar-se boles i fer ninots de neu.
Ara, amb els cabells blancs i el cor ple d’històries, mirava els infants que corrien pel mateix camí on ella havia jugat. Somreia. La vida canviava, però aquell banc sempre era allà, testimoni de tots els seus records.
Un dia, una nena va seure al seu costat i li va somriure. La Maria va entendre que el temps passa, però la felicitat es troba en els petits moments que es repeteixen.
Lluna de paper