Els arbres es tenyeixen de rosa, l’aire porta el record d’un sabó antic, i, de sobte, em retrobo pedalejant amb tu entre camps florits. Un neguit dolç, ansiós per les teves rondalles. «Una altra, àvia, una altra!», cridava. A vegades, emergien records d’un passat difícil, històries en suspens, com fulles al vent. Quantes preguntes sense resposta!
Enyoro les teves mans rugoses, escorça de saviesa, acariciant el meu cos febrós. El teu somriure tranquil·litzador, escampall de les meves inseguretats. L’aroma tendra de les teves abraçades, un jardí perdut.
Les tardes de confidències amb les teves amigues, plomes de gallina, mongetes tendres. Primaveres infinites, marcades pel cant dels grills, perseguint papallones.
Ara, silenci i memòria.
Cada margarida em murmura el teu nom.
La libèl·lula atrafegada