Clap, clap, clap…Les meves petjades pels carrers adormits sota la llum somorta. Un vent humit udola per les cantonades i buida la ciutat, només m’he creuat amb un gos passejant un home. La silueta imponent del Monestir sota la lluna i la plaça deserta fan venir basarda. Un quiquiriquic potent reverbera sinistre per les velles pedres. No m’ho puc creure, el gall del penell? La llegenda diu que només cantarà quan un assassí rondi pel monestir. Ai, ai! No veig ningú… Potser el gall ha mirat més enllà, el món ha crescut des del seu últim crit, i mala gent n’hi ha molta. Arrenco a córrer… Vells fantasmes esperen la seva carn, feta de llum de lluna i de por.
FARIGOLA