| La Soledad havia estat una matemàtica brillant. Va passar-se per l’engonal l’obstinació pitagòrica d’enemistar l’àlgebra i la geometria. Que pi havia de rajar decimals sense parar fins a la fi del temps, ja ho sabia. Però volia ser-ne testimoni. Si calia, s’esperaria tota l’eternitat, inútilment, per contemplar l’últim alè d’un superordinador exhaust que n’escopís la darrera xifra. Però allò no havia de passar mai. La Soledad va enemistar-se amb alguns teoremes, va polemitzar amb les millors demostracions, va idear sistemes traducció automàtica entre el llenguatge natural i el matemàtic. I tot i així, després d’una vida tan plena i calculosa maldant per entendre l’incomprensible, envoltada de números a totes hores, va morir sola, buida i incompresa. Soledad |