| Què tindrà Collserola que em té atrapada? Em sento enamorada dels seus paisatges, dels seus racons recòndits, de la tranquil·litat que em transmet. Cada vegada que puc m’hi escapo. M’endinso pels senders llargs i estrets i, de cop i volta, desconnecto de les rutines, buido el cap de les preocupacions i ordeno la ment. Gaudeixo. És un moment de goig total, de ser només jo i la naturalesa, de recarregar les piles per tornar després a la realitat i afrontar amb més forces i ganes els reptes del dia a dia. Solc buscar petits camins, on la gent no hi transiti, amb branques caigudes com si fossin obstacles que impedeixen el pas. Em diverteix esquivar-los i sobrepassar-los per poder seguir endavant. Com la mateixa vida –superant obstacles per seguir sempre endavant. I allà, al final del camí, on s’acaba el bosc d’arbres i comença el bosc de ciment, me n’adono, del privilegi que tinc, de poder gaudir gairebé a diari d’aquesta meravella, Collserola. Milaki |