| La veig entrar per la porta de la cafeteria i no puc evitar que se’m formi un somriure d’orella a orella. És tan bonica com a les fotos del seu perfil que fins i tot la panxa de gana se’m regira. M’aixeco, ens saludem, i no puc evitar quedar-me embadalit amb la seva mera presència: té millor pinta que qualsevol pastisset de l’aparador. La seva cara rodona, amb petites arrugues a la comissura dels seus llavis que denoten que deu tenir un gran somriure, s’il·lumina amb els seus grans ulls verds que semblen dues grans olives. Encara no ens coneixem, però no tinc cap dubte que és la meva noia ideal. Ideal per ser el meu sopar d’avui, literalment. La Lluna |