Tinc sis anys i m’he enamorat del mar des d’una llitera. Quan tanco els ulls, tot es balanceja des del llit de fusta i m’encanta. Encara no puc percebre que he rebut una preciosa divisa perquè tan sols tinc sis. Quarts de cinc de la tarda d’un juliol a la platja del Garraf. I s’acosta el meu germà gran Placidot i ràpid se m’emporta a part. —Vols navegar, Mònica, per les costes del Garraf? Tinc una llanxa, es diu La Plàcida!! —em pregunta mig somrient amb aquells ulls seus entretancats per la llum de juliol. I jo que mai puc dir-li no, responc amb un sí addicte. Memòria de peus molls en pujar a La Plàcida. Memòria de tots els blaus i totes les olors salades. Memòries dels vents, dels sotracs i de les onades. Memòria d’un bany de sal amb l’abisme inacabable sota els peus nus. I l’eufòria. Aquesta nit tot em dona voltes. I m’encanta. M’he enamorat del mar des d’una llitera.
VISC ENTRE PARAULES