No podria alimentar-se sempre a base de nostàlgia. Ho sabia prou bé, però els records es presentaven com les menges més suculentes, les més deleroses, les més plaents.
Devorava els records com aquell que ha viscut una postguerra, amb l’ansietat que provoca el saber que la cartilla de racionament té ja tots els segells.
Intentava allunyar-se de la nostàlgia resant una i altra vegada el mantra que li receptaven: Ara i aquí. Només Ara i aquí.
Però el passat era més tenaç, més persistent, més eloqüent… i sempre tornava. Apareixia de sobte amb la millor gala i li deia, amb contundència:
– Demà serà un nou dia. Però l’ahir vindrà a buscar-te.
TROIA