Agafava el tren de bon matí, gairebé sempre a la mateixa hora, per anar a treballar a Barcelona, recuperant a poc a poc la normalitat en els transports després de la pandèmia. Adults anant a treballar, canalla anant a l’escola i jovent a la universitat, benvinguda quotidianitat que havíem perdut i que tant es trobava a faltar.
En el tren escoltava les noticies per la ràdio i observava al seu voltant, tot pensant que aquell vagó era un petit reflex de la societat actual, tots connectats a les xarxes amb tabletes, mòbils i ordinadors sense mirar al seu voltant, només relacionats de forma virtual. Però aquell dia, anant pels túnels de Vallvidrera la xarxa es va desconnectar i tothom va aixecar el cap mirant-se estranyats, només un nen va continuar fent el que feia, llegint un llibre de paper, al veure’l va pensar: No està tot perdut.
MIRASOL