El sol il·luminava el meu cabell castany i el cel blau instal·lava l’alegria en les cares dels vianants. Eres lluny, però et vaig reconèixer a l’instant. No havies canviat gaire. Seguies tenint la mateixa mirada, el mateix somriure. Avançares, sense adonar-te’n encara de la meva presència. Fins que t’apropares. Tot sorprès, et vas quedar mirant-me. Tots dos fixarem els ulls de l’altre. Cap dels dos s’aturà. Com si no sabéssim tot de l’altre, com si no coneguéssim els nostres més profunds secrets, com si no haguéssim viscut la vida que vam deixar enrere: com si tot allò no hagués passat mai. Només de veure’t de prop, les llàgrimes intentaren apoderar-se dels meus ulls. Tu, amb l’expressió encara congelada, te n’aperceberes. I, abans que cadascú continués el seu camí, em fregares la punta dels dits.
ARALK