Sempre l’havia vist cosint. Ja des de ben menuda, quan solíem passar certs vespres a can Pedrals, la recordo asseguda al seu vell balancí; en aquell racó glaçat i mal il·luminat, mentre teixia el que esdevindrien llargues cortines pels finestrals o barrocs tapetes per a les calaixeres repartides per tot el mas. I ho feia sense badar boca, mentre s’endormiscava soleta fins aclucar el ulls. Segons la mare, feia ja molts anys que patia mal d’ossos, però mai no li havia vist un mal posat ni li havia sentit un sol gemec. Ni un. Havent lluitat sempre per evitar l’ombra de la solitud, mai no hauria imaginat que, a la fi, una maleïda bestioleta l’obligaria a dir adeu endollada a un respirador i sense ningú estimat a qui estrènyer ben fort la mà. Vençuda i absolutament sola.
CELDONI TRITÓ