Encara puc escoltar el soroll del motoret d’aquell petit expremedor cada matí sens falta. Jo obria els ulls i sabia que em quedaven quasi un parell de horetes abans d’anar a l’escola. Era una sensació reconfortant. La certesa de la rutina de cada dia, de sentir te protegit, de planificar a què jugaria aquella tarda en tornar a casa. Ara, força anys després, em trobo aquí sense vosaltres, en plena matinada sentint també soroll de motoret però aquest és continu i no m’agrada, no em porta seguretat ni les certeses del dia següent. Ans al contrari és incertesa,por, de no saber si tot anirà bé de si els tornaré a veure a tots i ens podrem ajuntar com abans. Entretant les bombes fan la seva feina i els tractaments van passant. El pàrquing engega el llum verd, el sol treu el nas per Rosselló i a fora torna a començar la dansa de les formigues, la tant enyorada rutina.
Eric Cid