El primer que va fer l’Ahmad quan va rebre aquell ninot esquinçat va ser mirar a la noia que li havia donat i preguntar-li, sorprès, si de debò aquella joguina era tota seua. Ella va fer que sí amb el cap i va somriure. L’Ahmad no podia creure la seua sort! A les seues mans tenia el més valent dels cavallers, amb el que podria jugar amb el seu millor amic del centre de menors no acompanyats, el Khalid, a qui li havien regalat un drac verd. A l’Ahmad li sonava la llegenda de Sant Jordi i volia recrear-la tot jugant amb el Khalid, però de sobte unes llàgrimes van néixer als seus ulls, que encara sentien tot sovint la pols d’aquella Síria que va haver de deixar enrere. El Drac, va pensar, no escopiria foc sinó roses i el cavaller escriuria poemes amb la seua espasa.
Morgana