A la sabana tot passa lentament, sota el sol de justícia la vida no pot córrer massa. Allà vivíem tranquils, tota la família junta. Sempre menjàvem plegats i fèiem llargues migdiades sota l’ombra de les acàcies. Els petits no es cansaven mai de jugar i empipar-nos. Recordo quan sortíem a caçar. Era meravellós veure aquells animals al mig de les planúries o a les fonts d’aigua que tots compartíem.
De sobte, un crit llunyà em torna al present:
─senyora, vigili que la nena no s’apropi tant a la tanca dels lleons!
Tot d’una el meu record s’ha esvaït. Me n’adono que el terra crema, m’aixeco i m’estiro amb mandra. M’apropo a llepar els meus cadells que dormen l’un sobre l’altre i marxo a jeure a l’ombra del mur de la gàbia.
Cronoppio