Distrec la vista de la pantalla del ordinador. Els barrots que protegeixen la finestra, encara entreoberta, de la planta baixa del meu apartament, són la metàfora perfecte d’aquest etern diumenge 15 de març. El rastre d’un sol que s’amaga tenyeix de rosa pastís un blau cel, elèctric i imponent. Avui hem tingut un dia clar i radiant, cap núvol monsieur. La combinació d’ambdós colors em duu a Tarragona; allà repenjat a la barana del balcó del Mediterrani contemplant, com un badoc, la mateixa mélanger de colors que banyava la punta del miracle. Sota el cel salmó, l’ombra imponent i fosca del Puy de Tourretes dibuixa la frontera entre cels de mar i cels de muntanya. Aquests darrers són una altre història, eh pare? Quina joia tenir-los tant a l’abast. Una fressa dilueix els meus pensaments. No, aquest cop no són les veus. És la veïna que surt al terrat. Són les vuit.
Pseudònim: Chermiti 23